El curiós incident del gos a mitjanit

Editorial: La Magrana, 2004
Núm. Pàgs.: 336

Un llibre de Mark Haddon.

Christopher Boone és autista, té quinze anys i viu amb el seu pare a Swindon un poble anglès, perquè la seva mare va morir fa dos anys (o això és el que li han dit...).

Una nit, com és habitual, surt al carrer a passejar i veu que el gos de la seva veïna la senyora Shears jeu al jardí, mort, amb una forca clavada.

Decideix investigar qui és l'assassí del pobre animal i arrel d'això descobrirà un secret sobre els seus pares que, per voler-lo protegir i que no estigués trist, mai no li van dir.

El llibre representa que l'escriu el protagonista (està en primera persona) per explicar els fets. Ell mateix diu que "és un llibre de misteri amb un assassinat", ens explica que li agraden moltíssim les matemàtiques (amb aquesta excusa l'autor introdueix alguns problemes i enigmes d'enginy al mig de la història), que odia el color marró i el groc, que sempre diu la veritat i que no pot parlar amb desconeguts. Per això se'ns mostra aquesta manera tan peculiar de veure el món que té aquest nen, les seves il·lusions, com ara arribar a ser astronauta i estudiar matemàtiques en una universitat i les seves febleses que a vegades el posaran en problemes.

M'ha semblat un llibre molt tendre, d'aquells que llegeixes en un parell de dies (si estàs de vacances!).
Segur que us agrada.

L'adorada Jenna Fox

Editorial: Cruïlla, 2010
Núm. Pàgs.: 251

L'adorada Jenna Fox és una novel·la de Mary E. Pearson, lleugera i entretinguda per passar el temps. Hi ha algunes parts que es fan complicades d'entendre, doncs la protagonista barreja els seus pensaments i records amb la realitat, i això et desorienta. Però el llibre enganxa fins al final, bàsicament perquè el desenllaç es concentra en les últimes pàgines del llibre.

La Jenna es desperta un any després d'haver estat en coma a causa d'un accident de cotxe. Contra tot pronòstic, ha sobreviscut miraculosament, però no recorda res de la seva vida abans de la catàstrofe. Es troba que ara viu en un mas a Califòrnia, lluny de Boston, on havia passat els seus setze anys, amb la seva mare i la Lily, la seva àvia. El seu pare s'ha hagut de quedar a Boston per mantenir la seva feina com a metge, però les va visitant.

També ha d'anar a una escola especial, on coneix l'Allys, una noia que té pròtesis a les cames i als braços; l'Ethan, del qual s'enamora; en Gabriel, un altre noi que no té massa importància al llarg de la història; i en Dane, una mica boig i que vol que la Jenna només es fixi en ell. A part d'aquests companys seus i el senyor Bender, un veí que es fa amic d'ella, no hi ha més personatges rellevants.

La protagonista veu que la seva família li amaga alguna cosa i evita preguntes sobre l'accident. Un dia es fa un tall a la mà i descobreix la veritable composició del seu cos, que la trasbalsa, i pensa que potser és el motiu pel qual segueix amb vida.

Tot i que no és una gran obra literària, la història és molt maca.

La sombra del viento

Editorial: Planeta, 2008
Núm. Pàgs.: 565

Farà uns tres anys, a l'estiu, vaig fer un intent de llegir-me aquesta novel·la de Carlos Ruiz Zafón. No vaig avançar pràcticament res, no era el moment per aquest llibre. Però posat que tenia tant d'èxit i molta gent me l'ha anat recomanant, em vaig prometre de deixar-lo per més endavant.
Avui me l'he acabat i és genial. De puntuació li dono un 10: pels personatges (molt ben aconseguits), pels escenaris (tot passa a Barcelona d'ara ja fa unes dècades, pels voltants de la Guerra Civil), per la manera com està redactat (hi ha cites com per apuntar-les en una llibreta) i sobretot, sobretot, per la trama. És complicada i pots perdre el fil, però l'autor al final ja s'encarrega de situar-te i ho acabes entent tot. Quan se'n treu l'entrellat es veu que s'ha escrit una obra mestra, molt elaborada, apurant fins al mínim detall i amb un final preciós.

Una albada de l'any 1945, un llibreter porta al seu fill de deu anys al "Cementerio de los Libros Olvidados" (és que he llegit el llibre en castellà...), un immens refugi per a llibres abandonats. Allà, Daniel Sempere troba un exemplar de "La Sombra del Viento", escrita per un tal Julián Carax.
Se l'emporta a casa i en només una nit s'enamora d'aquella història. Decidit a investigar sobre l'identitat de l'autor, s'acaba embolicant amb històries de famílies fantasmes del passat a la seva ciutat, assassinats, amors impossibles, envejes i coses per l'estil que posaran en perill la seva pròpia vida i la de la gent a la que estima.

No puc dir res més de l'argument, és un llibre que s'ha de llegir per poder-lo admirar des de la primera fins la darrera paraula.

La plaça del Diamant

Editorial: Club Editor Jove, 2005
Núm. Pàg: 252

A tercer de primària vaig haver de fer un treball que consistia en explicar la biografia d'una persona important i a mi em va tocar Mercè Rodoreda. Recordo que vaig parlar bastant de La plaça del diamant, dient que era la seva obra més reconeguda, i ara em fa gràcia haver-me llegit el llibre.

M'esperava una trama diferent, potser més complexa, però no millor. L'autora té un fa servir l'escriptura parlada per escriure, i això ha fet que la narració em semblés molt natural i fàcil de llegir. S'explica amb senzillesa però parant atenció a petits detalls alguns dels quals acaben adquirint molta importància al llarg de la història.

El llibre narra el gir que fa la vida de la Natàlia, una noia innocent que viu a Barcelona, quan coneix en Quimet en un ball de festa major a la plaça del Diamant. Aquest li canvia el nom pel de "Colometa", es casa amb ella a la que pot i se'n van a viure en un pis que ell omplirà de coloms (d'aquí ve el nom de la seva dona). Tindran un fill (Antoni) i una filla (Rita) i viuran una república i una guerra.

I la Natàlia-Colometa que s'ho mira, impotent, doncs la protagonista al principi està una mica perduda i és una mica paradeta, sota el caràcter masclista, dominant i presumptuós d'en Quimet. I ella pateix, pateix perquè el seu marit ha d'anar a lluitar a la guerra, pateix per la supervivència dels seus fills i per la seva i perquè té la casa plena de coloms, fins que no pot més i es comença a rebelar.

Penso que el "missatge" de la novel·la és fer-nos veure l'evolució d'una noia com la Colometa pel fet de viure en un context com és el de la postguerra amb una societat per la qual ella és invisible al principi.

Tot i que hi ha situacions que fan posar la pell de gallina, trobo que hi ha escenes amb tocs d'humor, sobretot algunes d'en Quimet. A vegades el fa semblar graciós i tot, i sort, perquè si no seria un home insuportable.

Però al cap i a la fi, tots els personatges es fan estimar.

Acabo recomanant aquesta "obra mestra de la literatura catalana"!

Maldito karma

Editorial: Seix Barral, 2009
Núm. Pàgs.: 315

Ara m'he acabat Maldito karma, de David Safier. D'aquest autor no n'havia sentit a parlar mai. Es veu que aquesta primera novel·la seva es va vendre molt bé quan va sortir i totes les crítiques deien que era un llibre molt divertit i  humorístic. Jo riure riure no massa, potser cap al final sí, i plorar també, una mica. Força sarcàstic, amb molta fantasia però també tendresa. Té un missatge molt bonic.

     Kim Lange és una presentadora de tele alemanya, a la vora els trenta anys, i està al millor moment de la seva carrera. Tota la seva atenció la dirigeix a la seva feina, oblidant així al seu marit i la seva filla de cinc anys.
     Una nit, mentre està en una entrega de premis televisius, mor penosament quan un lavabo d'una estació espacial russa li cau al damunt. Com que al llarg de la seva vida ha acumulat mal karma perquè ha amargat a la gent del seu voltant i no ha estat per la seva família, descobreix que s'ha reencarnat com a una miserable formiga!
     De cap manera vol que la seva vida després de la mort la passi sent un insecte, i encara menys que el seu marit es torni a casar amb una altra dona que, de rebot, es convertirà en la mare de la seva Lilly. Es proposa d'acumular bon karma per tornar a ser humana de nou, però aconseguir-ho no serà gens fàcil i es trobarà molts obstacles.

Tota la història és entretinguda, però trobo que el final enganxa molt més que el principi. És on hi ha més acció i no saps en quin moment pots fer una pausa del llibre. I és que no pots fins al final.