dimecres, 26 de desembre de 2012

Erebos
















Editorial: Alfaguara, 2011

Feia temps que volia llegir Erebos, d'Ursula Poznanski perquè realment la sinopsi em cridava l'atenció i estava molt recomanat però no ha estat el que m'esperava. M'ha agradat, però me l'imaginava millor.

En un institut de Londres hi circula un CD misteriós. A Nick Dunmore, el protagonista, li arriba a les mans el que descobreix que és un videojoc de rol (Erebos) amb tres regles: quan es juga s'ha d'estar sol; només hi haurà una oportunitat ("una vida") i el seu contingut és secret, no se'n pot parlar i menys amb els que no formen part d'aquest món virtual.

És molt addictiu i, per anar pujant de nivell, el jugador ha d'anar complint uns encàrrecs que el joc li mana. Aquests poden ser des de fer unes fotos a un desconegut fins a manipular els frens d'una bicicleta per a que el propietari tingui un accident.

Si no hi estàs d'acord, estàs expulsat d'Erebos.

Però, qui aconseguirà què amb aquestes missions? Qui s'amaga darrere aquest videojoc que està tornant boja a tanta gent?

Això és el que volen descobrir Nick i uns quants personatges més que estan en contra d'aquest món, però pot ser molt perillós. Perquè Erebos vol matar.

Al principi el ritme del llibre era una mica lent, se'm feia pesada tanta narració del videojoc per part de Sarius (el personatge que crea Nick) i m'avorria una mica, era repetitiu. Cap al final, quan el protagonista es posa a investigar amb Emily (una amiga seva) i Victor (un expert en videojocs), ja m'ha enganxat més.

També trobo que hi havia massa personatges, tant en la realitat com en el món virtual, i això et desorientava. Però els principals estan ben construïts.

Per mi el millor ha estat el procediment de l'autora per anar desenllaçant el gran nus de la història, que no era fàcil, perquè hi ha moltes pàgines, però ho ha anat desenvolupant molt bé (donant pistes per al final resoldre-ho tot).

Potser era jo que m'havia fet masses il·lusions per això m'ha decebut una mica, però no deixa de ser una bona lectura.

Bones festes!

dimecres, 5 de desembre de 2012

Play
















Editorial: Bromera (gràcies per l'exemplar!)

He trigat un mes exacte en llegir-me aquest llibre, però no pas perquè no m'agradés (m'ha encantat), sinó perquè entre els exàmens i tot això no he tingut gaire temps. Però m'ha agradat molt.

No havia llegit res de Javier Ruescas però aquesta no serà l'última cosa que llegeixi d'ell. En part perquè crec que hi haurà continuacions de Play, doncs no pot acabar així: el final queda tancat però dóna pas a una continuació.

En Leo té vint-i-un anys i és un noi sociable, extrovertit i amb moltes ganes de donar-se a conèixer. El món de les superestrelles l'atrau, no pas com al seu germà Aaron, de disset anys, que és tímid i reservat.

Al primer li arriba una oportunitat que no pot desaprofitar si es vol fer famós: descobreix a l'ordinador del seu germà uns quants videos d'ell cantant. I com canta! Per això, sense demanar-li permís, s'aprèn les cançons de memòria, es grava fent playback, obre un compte al YouTube amb el nom de "Play Serafin" i penja els nous vídeos allà. El canal no para de rebre visites i es fa molt popular, i l'Aaron s'acaba assabentant per part dels seus companys d'institut del que ha fet en Leo.

En un principi s'enfada, però després accepta tirar el pla endavant perquè té l'esperança que Play Serafin el porti a la Dalila Fes, la noia de la qual està enamorat i que anava al seu institut fins que li van proposar d'interpretar el paper de Castorfa (un personatge conegut) en una pel·lícula americana.

A més a més, una empresa de Nova York, Develstar, que prepara superestrelles per a que triomfin en el futur, també s'ha interessat en els dos germans madrilenys. Si acceptessin el contracte, serien més a prop de la Dalila...



El llibre m'ha enganxat, no hi ha cap moment en què m'hagi avorrit. La trama era fresca i diferent. Els narradors són en Leo i l'Aaron, es van alternant. Al principi de cada capítol, ja que va de músiques, hi havia fragments de cançons en què la lletra anava relacionada amb el que estava a punt de passar. Això m'ha agradat.

No sabria dir quin dels dos germans m'agrada més. Al principi preferia l'Aaron, doncs el gran em semblava massa arrogant i cregut, però he notat que l'altre també era massa insegur i a vegades li faltava iniciativa. Em quedaria amb un entremig, tot i que a la seva manera, tots dos es fan estimar. I al final del llibre canvien, es fan més grans a causa de l'experiència que han viscut.

La temàtica: amor i esforç, bàsicament, amb una dosi d'humor. El recomano moltíssim. 

(Aquesta és la web de la novel·la i si cliqueu aquí anireu a parar al canal de YouTube dels germans Serafin, on hi podreu escoltar algunes de les cançons que han interpretat).