dimecres, 24 d’octubre de 2012

Mecanoscrit del segon origen




Editorial: Edicions 62. Col·lecció El Cangur.

Si no hagués estat un llibre obligatori, l'hagués abandonat a mitja lectura. El mecanoscrit del segon origen, un clàssic de Manuel de Pedrolo, no m'ha agradat en absolut, ho sento.

Un dia, l'Alba veu que un nen del seu poble, en Dídac, s'està ofegant al riu. Es capbussa a salvar-lo i quan surten de l'aigua, veuen que uns platets voladors han sobrevolat Benaura i ho han arrasat tot.

D'aquesta manera es destrossa el planeta, i queden com a únics supervivents ells dos: "una noia de catorze anys verge i bruna" (segons l'escriptor) i un nen negret.

A partir d'aquí, tota l'estona és el mateix: arreu on van hi troben cadàvers, runes... una tragèdia. S'ho han de fer com puguin per sobreviure, trobar menjar, roba, un lloc per viure que estigui en condicions...

La història que s'explica dura uns tres o quatre anys. Haurien de passar moltes coses, però a mi m'ha semblat que l'autor es recreava massa donant detalls sobre com cultivaven mongetes o com cuidaven les gallines, per exemple. M'ha semblat repetitiu, que li faltava acció. I el que m'ha fet ràbia és que jo esperava el motiu pel qual el món s'hagués acabat així de sobte, però el llibre no ho diu. Igual que no explica tampoc d'on ve un extraterrestre que troben... d'aquesta part, se li podria haver tret més suc.

La veritat és que no m'imagino a mi quedant-me sola al planeta, i déu n'hi do com se'n surten els dos protagonistes, però hi ha moltes seqüències per patir una estona.

És una història de ciència-ficció, superació i amor, doncs els dos nens passen de ser com germans a amants (quina altra opció tenien per perpetuar l'espècie?). I això és el que més m'ha agradat del llibre, la relació entre l'Alba i en Dídac. Sort que s'estimaven, perquè si no...

Però tot i alguns punts bons, no m'ha agradat tant com diu alguna gent que l'ha llegit. L'he trobat més aviat pesadet. Però per gustos els colors.

9 comentaris:

  1. A mi em va agradar, tot i que tens tota la raó amb lo de les mongetes; a mi se'm va fer pesat el tros del tractor aquell que troben i tot allò. Però tampoc el vaig trobar tant horrible.
    Un petó!

    Joana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai sí, el tractor... i a mi és que el final m'ha acabat de rematar. Les últimes pàgines... bé, no vull dir res.

      Elimina
  2. Llàstima que no t'hagi agradat.
    Has llegit aquesta versió d'edicions 62??? uf, té els seus anyets, jo també la tinc de quan estudiava :-)

    ResponElimina
  3. Hola Mariona,

    M'encanta el teu bloc! Et recomano el nostre, que no és tan personal, però potser et resulta interessant:

    http://lecturesdiaries.blogspot.com.es/

    Què et sembla la classificació de categories? N'hi trobes a faltar alguna? És excessiva?

    ResponElimina
  4. A mi si que em va agradar bastant, pero em va fer plorar molt, jaja. ^^

    Petonets <3

    ResponElimina
  5. A mi sí que em va agradar. Tot i que al principi el vaig trobar una mica pesat, a mesura que la història anava avançant el llibre era més interessant i cada pàgina "m'enganxava" més al relat.
    Al final, com a molta gent, se'm va caure alguna llàgrima...

    ResponElimina

Moltes gràcies per deixar el teu comentari!