dimecres, 24 d’octubre de 2012

Mecanoscrit del segon origen




Editorial: Edicions 62. Col·lecció El Cangur.

Si no hagués estat un llibre obligatori, l'hagués abandonat a mitja lectura. El mecanoscrit del segon origen, un clàssic de Manuel de Pedrolo, no m'ha agradat en absolut, ho sento.

Un dia, l'Alba veu que un nen del seu poble, en Dídac, s'està ofegant al riu. Es capbussa a salvar-lo i quan surten de l'aigua, veuen que uns platets voladors han sobrevolat Benaura i ho han arrasat tot.

D'aquesta manera es destrossa el planeta, i queden com a únics supervivents ells dos: "una noia de catorze anys verge i bruna" (segons l'escriptor) i un nen negret.

A partir d'aquí, tota l'estona és el mateix: arreu on van hi troben cadàvers, runes... una tragèdia. S'ho han de fer com puguin per sobreviure, trobar menjar, roba, un lloc per viure que estigui en condicions...

La història que s'explica dura uns tres o quatre anys. Haurien de passar moltes coses, però a mi m'ha semblat que l'autor es recreava massa donant detalls sobre com cultivaven mongetes o com cuidaven les gallines, per exemple. M'ha semblat repetitiu, que li faltava acció. I el que m'ha fet ràbia és que jo esperava el motiu pel qual el món s'hagués acabat així de sobte, però el llibre no ho diu. Igual que no explica tampoc d'on ve un extraterrestre que troben... d'aquesta part, se li podria haver tret més suc.

La veritat és que no m'imagino a mi quedant-me sola al planeta, i déu n'hi do com se'n surten els dos protagonistes, però hi ha moltes seqüències per patir una estona.

És una història de ciència-ficció, superació i amor, doncs els dos nens passen de ser com germans a amants (quina altra opció tenien per perpetuar l'espècie?). I això és el que més m'ha agradat del llibre, la relació entre l'Alba i en Dídac. Sort que s'estimaven, perquè si no...

Però tot i alguns punts bons, no m'ha agradat tant com diu alguna gent que l'ha llegit. L'he trobat més aviat pesadet. Però per gustos els colors.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

La lluvia de París


















Editorial: Anaya, 2000

La lluvia de París és la tercera part de la trilogia de Getafe, de Lorenzo Silva. No he llegit els dos llibres anteriors però aquesta ens l'han fet llegir al cole i suposo que és d'aquelles col·leccions que tant és l'ordre en que llegeixis els títols, perquè jo aquest l'he entès bé sense conèixer els llibres precedents.

L'explica la Laura, una noia normal i corrent de setze anys, que té dues amigues: la Irene, que és molt intel·ligent i estudiosa; i la Silvia, que és realment la protagonista. La noia més bonica del barri de Getafe on viuen ha estat seleccionada per ser l'actriu principal d'una pel·lícula de producció francesa.

La fan anar a viure una temporada a París, ella sola, mentre facin el rodatge. Li sap greu deixar el lloc on sempre ha viscut i les seves amigues enrere, però no vol desaprofitar l'oportunitat de triomfar. Així que se'n va a viure a un apartament a deu minuts de la Torre Eiffel amb una companya de la pel·lícula, l'Ariane, una noia amb una personalitat molt estranya; i el seu germà Eric, un noi enigmàtic que es mor de ganes per conèixer. Durant les primeres setmanes viu un somni fet realitat; però al cap d'un temps la cosa es comença a torçar i descobreix que en el món del cinema no tot són flors i violes com ella s'havia pensat.

Tot això que viu ho explica a les seves amigues a través de cartes, que es reprodueixen paraula per paraula en el llibre i dóna consistència a la història. Potser per això m'ha semblat que hi faltava una mica d'acció, que no hi havia "chicha", he trobat a faltar més diàlegs, i no pas llegir com li semblava de meravellosa la seva feina a la protagonista (i després, com ja no tant).

El que més m'ha agradat és el personatge de l'Eric i de l'Ariane. Ell molt atent i dolç sota una faceta distant i ella, bastant rara. Amb una filosofia de vida que va explicant i que és interessant de descobrir.

No és un llibre fantàstic però la idea és original i els personatges, molt ben fets.

Promise




Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Lluna Roja.

Disculpeu perquè feia molt de temps que tenia pendent la ressenya d'un llibre que m'ha semblat molt bonic: Promise, de Wendy Wunder.

M'esperava un argument diferent. Potser una mica més dramàtic, però ha resultat ser una història amb humor   per dissimular una mica la situació trista que vivia la protagonista i la seva família.

La Campbell viu amb la seva germana petita (Perry), la seva mare i l'amic de la mare a Disneyworld, a Orlando (la seva mare i el seu padrastre treballen de ballarins al parc). Ja fa temps que té càncer i tots els metges la donen per perduda, però hi ha algú que li recomana que vagi a viure a Promise, un poble que fa miracles. Ella no creu pas que sigui veritat, però per provar-ho tampoc li passarà res.

Així que arriben a Promise, coneixen un noi, l'Asher, que els ofereix una casa enorme i sense haver de pagar-li res (primer miracle?). De seguida fan amistat amb ell i a mesura que va passant el temps la Campbell fa amics, treballa en una clínica veterinària, s'enamora... en fi, aprofita per fet tot allò que li agradaria abans de morir. Està decidida a ser feliç per la resta de la seva vida. Fins i tot sembla que l'estada en aquell poble misteriós li va bé per millorar la seva salut.

No hi ha gaire més per explicar, doncs el llibre només parla de la vida i els problemes d'aquesta noia. Ella no està gaire esperançada, és racional i al principi creu que a Promise hi perdrà el temps. A vegades sembla una mica antipàtica amb la gent que la intenta ajudar, però quan es queda sola es veu atemorida i feble. Tot i això, li acabes agafant afecte.

L'Asher, que també és un personatge important, és molt amable i carinyós i fa el que pot per ajudar mare i filles.

El desenllaç i el final de la història és el que havia de ser.

És un llibre bonic, que emociona. En el fons una mica trist, però sense fer-se insuportable gràcies als seus molts punts divertits que el converteixen en una novel·la fresca i diferent.