dissabte, 4 d’agost de 2012

Delirium



Editorial: SM, 2011
Núm. Pàgs.: 445
En castellà

Quan el vaig agafar tenia moltes ganes de llegir-lo. No havia llegit res abans de Lauren Oliver, però per les crítiques, totes positives, pensava que m'encantaria.
El cas és que no ha estat tan espectacular com m'imaginava. M'ha agradat la trama, sí, és una distopia, però m'ha costat de llegir-lo, l'he trobat feixuc. Quan ja portaves una estona t'enganxava, però donava la sensació que no avançaves. Trobo que li faltava acció.

La Lena viu als EEUU del segle XXII, on l'amor ha estat determinat una malaltia perillosa i hi han trobat una cura: una operació al cervell als divuit anys i podràs viure la resta de la teva vida tranquil, sense dolor. Sense sentiments.

Si et resisteixes a l'operació, només pots fugir a la Terra Salvatge, on tothom viu contaminat per la malaltia.

Ella està impacient per cumplir els 18, i va fent un compte enrere dels dies que li falten per poder-se curar. Al principi està encantada amb aquest funcionament, però un dia coneix l'Álex, i mica en mica veu que s'està infectant per la deliria nervosa de amor i que no és tan terrible com el govern els ha fet creure. La parella acabarà lluitant per salvar la seva relació amb l'ajuda de la Hana, la millor amiga de sempre de la Lena.

A mi els personatges m'han agradat. Hi ha la Lena, la protagonista, que clarament evoluciona durant la història: primer és tímida i obedient, cap al final descobreix que viu en una gran estafa i s'envalenteix i es rebela.

Després hi ha l'Álex, que és un noi carinyós i fa agafar confiança en si mateixa a la Lena (al principi no s'estima gens) i l'ajuda en tot el que pot perquè sigui feliç.

Portada de la segona part
La Hana és la noia perfecta, guapa i intel·ligent, amiga íntima de la Lena. Durant la història tenen alguns entrebancs entre elles, doncs es descobreixen facetes que no coneixien l'una de l'altra.

La Lena viu amb la seva estimada cosina Grace, la cosina repel·lent Jenny i els seus tiets. De petita va perdre la seva mare quan es va suicidar, perquè sempre li han dit que ella estava enamorada del seu pare i no es volia operar.

El final queda tan penjat que et deixa amb unes ganes terribles de llegir Pandemonium, la continuació. Com que Delirium m'ha agradat, no m'ha encantat, però m'ha agradat, me'l llegiré, perquè diuen que té més acció.

  

4 comentaris:

  1. A mi m'han dit que esta molt bé!
    petons

    ResponElimina
  2. Com tu dius, el primer està bé (a mi em va encantar, no se'm va fer avorrit, i vaig plorar moltíssim amb el final) però el segon té molta més acció. Jo me l'estic llegint i m'està agradant més que el primer, encara que trobo que falta la part essencial de l'Àlex, que és un personatge que trobes a faltar...
    Petons!

    Joana

    ResponElimina
  3. M'he llegit el primer i m'ha passat com a tu: m'he n'esperava més i se m'he fet pesat. Espero que al segon llibre la cosa millori!! ^^

    Petonets <3

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig per la meitat del segon i ja et dic que m'està agradant molt més que el primer! :)

      Elimina

Moltes gràcies per deixar el teu comentari!