Pandemonium

Editorial: SM
En castellà

Pandemonium és la continuació de Delirium, de Lauren Oliver. Aquesta segona part m'ha agradat molt més que la primera! Té més acció, el protagonitza una Lena molt més valenta i decidida que abans, l'autora et fa riure amb més d'una escena... en general, el trobo molt millor que Delirium.

El narra la Lena d'ara, però també fa salts al passat per narrar en present fets que ja van passar i que t'ajuden a entendre la història.

Va aconseguir arribar a la Terra Salvatge però malauradament va haver de deixar l'Àlex enrere. Allà la van trobar els incurats, que la van acollir al seu campament. Ara forma part de la Resistència, un grup que lluita per fer veure a la societat que l'amor no és una malaltia. 

A Nova York, sota una falsa identitat, s'ha d'infiltrar entre els membres de l'ASD, una assossiació molt poderosa que defensa la cura, i buscar-los el punt feble per tal de fer petar el sistema i acabar amb aquest món sense sentiments.

En una manifestació és segrestada per un grup... es podria dir de "terroristes" juntament amb Julián Fineman, fill del cap de l'ASD, i els tanquen en un soterrani. No saben el què volen d'ells. I ara que no hi és l'Àlex, ella veu impossible tornar-se a enamorar, i menys d'algú que defensa la cura, però mai se sap.

A Pandemonium no hi surt la Hana, l'amiga de la Lena, ni l'Àlex, ni la seva antiga família. Perquè ara els seus familiars són la Raven, la noia que la troba quan arriba a la Terra Salvatge; en Tack, la Sarah... tota la "tribu" de rebels que transformen a la Lena amb els qui viurà a partir d'ara.

No l'he trobat tan empalagós com el primer. Aquí també hi ha amor, és clar, però no taaant com a Delirium, que això també va bé.

Quan t'estàs acabant el llibre ja pesa una mica, no és una història lleugera, però no vol dir que no sigui interessant.

El final queda molt obert i tela la sorpresa final que et deixa l'autora! L'espera pel tercer llibre, Requiem, es farà molt llarga!

Sempre

Editorial: Cruïlla, 2011

Ja m'he llegit Sempre i amb aquest ja m'he acabat la trilogia d'Els llops de Mercy Falls. Aquest tercer i últim llibre m'ha enganxat tant com el primer, Tremolor (trobo que el segon, Rastre, és el més fluixet) i és, potser, el més intens, doncs Maggie Stiefvater aconsegueix fer-te riure en una pàgina i plorar en la següent amb aquests personatges tan ben caracteritzats, cadascú amb una manera de ser molt diferent però tots es fan estimar.

No llegiu a partir d'aquí si us heu començat la saga, perquè possiblement us esguerraria la continuació!

A Sempre hi parlen la Grace (aquí ja de vegades com a lloba, altres com a humana); en Sam; la Isabel; en Cole i fins i tot el primer capítol el narra la Shelby, que seria un dels personatges "dolents" de la història sense destacar massa, però fa que el llibre comenci amb un assassinat a càrrec d'ella que més tard en la història és important.

En Sam és acusat per la desaparició de la Grace (que va fugir de casa) i l'Olivia, els últims “fitxatges” de la manada de llops. Tothom pensa que és un assassí i que les ha segrestat, però ell pobre prou feina té en buscar la Grace quan es torna lloba perquè no es perdi pel bosc. Perquè de l'Olivia, no se'n sap res des de fa temps. 

El fet que el vegin com un criminal el fa patir molt i al llarg de la història es veu la majoria del temps un Sam preocupat. Tothom l'interroga: la policia, els pares de la seva nòvia (que encara no reconeixen que s'han portat fatal amb ell i amb la seva filla)... penso que en aquesta novel·la l'autora ha fet constar de les relacions que tenen cada personatge amb la seva família, i això també és interessant de veure perquè es veu que ningú ha estat còmode a casa seva. 

La Grace encara està inestable (ara és humana i al cap de dos minuts torna a ser animal) quan en Tom Culpeper, el pare de la Isabel, ha organitzat una cruel cacera aèria per eliminar la manada de llops que ell pensa que es van matar al seu fill. Però els tiradors no saben que en realitat estaran matant persones i és massa arriscat confessar el secret dels homes-llop a tot el poble. Per això en Sam, la Grace, la Isabel i en Cole, amb l'ajuda de l'agent Koenig, que ho ha descobert tot, han ideat un pla per evacuar els llops del bosc dels Límits i salvar-los. No saben si sortirà bé, però és l'únic que poden fer.

És un final de saga i queda tot ben lligat, i només puc dir que, després de patir batalles, discussions, descobrir secrets amagats, morts (perquè en aquest llibre n'hi ha un parell que...), etc. tots els personatges acaben més o menys contents.

I jo més que contenta d'haver-me llegit aquests llibres!

Rastre

Editorial: Cruïlla, 2010

Rastre és la segona part de la saga Els llops de Mercy Falls, de Maggie Stiefvater. El primer llibre, Tremolor, em va enganxar només començar-lo, en canvi aquest m'ha costat més de llegir. No era avorrit, perquè l'autora ha fet narrar, a més d'en Sam i la Grace, altres personatges, i no és que hi faltés acció, però la part més emocionant era al final. És quan passa el fet més important del llibre.

Aquesta continuació de la saga està explicada des del punt de vista d'en Sam; la Grace; la Isabel, l'amiga; i en Cole, un dels nous homes-llop que va introduir en Beck a la llopada en el llibre anterior. Aquest personatge és l'únic al que encara no coneixíem. Resulta ser un noi arrogant i un xulo, que tot el que vol és fugir de la seva vida humana com a cantant d'un famós grup, NARKOTIKA, i ser simplement el Cole Saint Clair. A més a més, també havia tingut problemes amb les drogues i amb els seus amics. L'autora ha aprofitat aquest personatge per afegir un nou tema al llibre.

Però el principal problema és la relació entre en Sam i la família de la Grace. Els seus pares, que mai s'han preocupat per ella, de sobte no volen que en Sam passi tant de temps a casa amb la seva filla, i el fan fora una nit en que ell està intentant cuidar a la Grace perquè ha agafat una febrada i un dolor molt fort. A més a més, fa olor de llop.

Però la parella no està disposada a deixar de veure's i la Grace desobeeix les ordres dels seus pares i se'n va a viure amb en Sam, l'ex-home-llop. El mal de la noia va augmentant a la vegada que hi ha problemes amb els caçadors que volen eliminar la llopada.

L'he trobat un llibre més dur i més intens que el primer, però amb tocs d'humor (sobretot de la Isabel) i moments alegres. L'única cosa és que amb el ritme vertiginós del seu predecessor, aquest ha semblat que es feia una mica lent.

Ja m'he començat el tercer i últim llibre de la saga, Sempre, i si m'agrada tant com els altres, estaré contenta d'haver llegit una saga molt bona.

Tremolor

Editorial: Cruïlla, 2010.

Tremolor de Maggie Stiefvater és el primer llibre d'una trilogia: Els llops de Mercy Falls.

La Grace (la protagonista del llibre) és una noia que fa sis anys, quan en tenia onze, va estar a punt de ser devorada per una llopada. Misteriosament, un llop amb uns ulls grocs fascinants la va salvar i la va tornar a casa seva, prop del bosc dels Límits. Des de llavors, cada hivern la nena surt al jardí i es miren amb el mateix llop.

Aquest any, però, a l'estiu ha conegut un noi. En Sam, un noi amb ulls grocs.

En Sam i la Grace s'estimen, no és un amor impossible com passa en moltes altres novel·les, però ells han d'aconseguir estar junts durant el màxim temps possible, doncs saben que quan arribi el fred en Sam es tornarà a convertir en llop per passar tot l'hivern. Cap dels dos ho vol, per això faran l'impossible perquè el Sam continuï sent humà.

Arran de la seva relació amb l'home-llop, la Grace descobrirà els secrets sobre la llopada i la vida humana que duia cada membre abans de transformar-se. Sabrà que hi ha llops que no són tan pacífics com el seu, sobretot en Jack, un noi que fa poc l'han mossegat i que abans anava al seu institut; i la Shelby, una lloba que està gelosa perquè en Sam i la Grace estan junts.

És una història bàsicament d'amor que et fa riure en alguns moments i plorar en d'altres i que enganxa moltíssim. Cap als últims capítols ja no tant com quan el comences, però està igualment molt ben escrit. Acaba amb un final preciós.

La Grace és bona estudiant, amb dues amigues que són importants en la història, la Rachel i l'Olivia (aquesta sobretot), però té uns pares que passen força d'ella, per això pot fàcilment instal·lar en Sam humà a viure a la seva habitació.

La història la narren entre en Sam i la Grace, es van alternant. Amb altres llibres això m'ha desorientat una mica i no sabia qui parlava, però amb aquest és fàcil.

A mi aquest primer llibre m'ha encantat. No li trauria ni afegiria res. Diuen que el segon, Rastre, no és tan bo. Ja me l'he començat i tot i que porto poquet, si enganxa tant com l'anterior aviat en podré fer la ressenya!

Delirium

Editorial: SM, 2011
Núm. Pàgs.: 445
En castellà

Quan el vaig agafar tenia moltes ganes de llegir-lo. No havia llegit res abans de Lauren Oliver, però per les crítiques, totes positives, pensava que m'encantaria.
El cas és que no ha estat tan espectacular com m'imaginava. M'ha agradat la trama, sí, és una distopia, però m'ha costat de llegir-lo, l'he trobat feixuc. Quan ja portaves una estona t'enganxava, però donava la sensació que no avançaves. Trobo que li faltava acció.

La Lena viu als EEUU del segle XXII, on l'amor ha estat determinat una malaltia perillosa i hi han trobat una cura: una operació al cervell als divuit anys i podràs viure la resta de la teva vida tranquil, sense dolor. Sense sentiments.

Si et resisteixes a l'operació, només pots fugir a la Terra Salvatge, on tothom viu contaminat per la malaltia.

Ella està impacient per cumplir els 18, i va fent un compte enrere dels dies que li falten per poder-se curar. Al principi està encantada amb aquest funcionament, però un dia coneix l'Álex, i mica en mica veu que s'està infectant per la deliria nervosa de amor i que no és tan terrible com el govern els ha fet creure. La parella acabarà lluitant per salvar la seva relació amb l'ajuda de la Hana, la millor amiga de sempre de la Lena.

A mi els personatges m'han agradat. Hi ha la Lena, la protagonista, que clarament evoluciona durant la història: primer és tímida i obedient, cap al final descobreix que viu en una gran estafa i s'envalenteix i es rebela.

Després hi ha l'Álex, que és un noi carinyós i fa agafar confiança en si mateixa a la Lena (al principi no s'estima gens) i l'ajuda en tot el que pot perquè sigui feliç.

Portada de la segona part

La Hana és la noia perfecta, guapa i intel·ligent, amiga íntima de la Lena. Durant la història tenen alguns entrebancs entre elles, doncs es descobreixen facetes que no coneixien l'una de l'altra.

La Lena viu amb la seva estimada cosina Grace, la cosina repel·lent Jenny i els seus tiets. De petita va perdre la seva mare quan es va suicidar, perquè sempre li han dit que ella estava enamorada del seu pare i no es volia operar.

El final queda tan penjat que et deixa amb unes ganes terribles de llegir Pandemonium, la continuació. Com que Delirium m'ha agradat, no m'ha encantat, però m'ha agradat, me'l llegiré, perquè diuen que té més acció.

  

L'edat del despertar

Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Grumets
Núm. Pàgs.: 191

Aquest llibre és de la col·lecció d'El club de la cistella, escrita per Àngel Burgas. Representa que per la colla protagonista és el tercer trimestre de primer d'ESO.

Abans que s'acabi el curs, la Martina vol reunir una altra vegada el club de la cistella, doncs després de les vacances de Setmana Santa estan més dispersats que mai. Intenta trobar problemes que puguin solucionar, i n'acaba trobant alguns que impliquen als membres del grup. Per exemple, sospita que l'Àlex, que sempre ha estat amic seu, ha establert de sobte una relació més que amistosa amb l'Enric Mitjà, a qui sempre ha odiat, i també descobreix que han segrestat a una companya seva.

A més a més, la Martina està molt preocupada per un problema personal.
Els nens protagonistes són els mateixos que en els dos llibres anteriors, però també apareixen alguns "nous fitxatges" al club.

Com els llibres anteriors tracta valors com l'amistat o l'amor, i es llegeix molt ràpid perquè té una trama senzilla, divertida i fresca.

Si us han agradat els altres llibres d'aquesta col·lecció aquest no us decebrà gens, al contrari, a mi potser és el que m'ha agradat més.