dimecres, 25 de juliol de 2012

Els secrets extraordinaris d'April, May & June




Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Lluna Roja
Núm. Pàgs.: 331


Feia molt de temps que volia llegir aquest llibre, Els secrets extraordinaris d'April, May & June, de Robin Benway. Primer de tot per la portada, que crida l'atenció i et reclama. La trama és senzilla, és una història que recorda a aquelles típiques pelis americanes juvenils de tres germanes que van a l'institut i tot això, però en aquest llibre descobreixen que tenen els poders especials que ja havien tingut de petites i que ara les ajudaran a sobreviure a l'institut: l'April, la gran, veu el futur; la May, la mitjana, es pot fer invisible; i la June, la petita, pot llegir ments. Es llegeix amb un ritme rapidíssim que fa que te l'acabis en un no-res.

Els seus pares fa poc que s'han divorciat i s'acaben de mudar a Califòrnia amb la seva mare. Això les obliga a canviar d'institut i d'amics. A més a més, descobreixen que tornen a tenir els poders que de petites ja  van poder provar. Mentre miren d'adaptar-se a la seva nova vida, l'April, en una de les seves premonicions, veu un accident que implica el seu xicot i una de les seves germanes.

És un argument senzill, i no és cap al final que apareix aquest problema, doncs al llarg de la història s'explica bàsicament el dia a dia de les tres germanes. Cada capítol el narra una d'elles.

Sobre les protagonistes:

L'April té 16 anys, és la més estudiosa i sent la responsabilitat de cuidar a les seves germanes petites. Això s'incrementa quan descobreix el seu poder i té visions de les seves germanes fent coses que les poden posar en perill,  fins al punt que potser arriba a sobreprotegir-les. No té gaires amics pel seu caràcter una mica manaire, però coneix en Julian, un noi que s'hi assembla bastant.

La May té 15 anys i és la rebel, la més passota. Tampoc té amics ni els vol, no li importa el que la gent pensi d'ella. Té molt de caràcter, els estudis no se li donen bé i el que menys suporta és Història d'Europa, per això li posen un tutor, en Henry, al qual odia des del primer moment en veure'l vestit de dalt a baix amb articles de la universitat d'Stanford.

I la June té 14 anys i és la més bufona i la més sociable, es preocupa molt per aconseguir ser popular en el seu nou institut i aconseguir la amistat de la Mariah, la noia més "guai" que ha conegut. També és la més immadura i la que es guanya més bronques de les seves germanes.

Jo, identificar-me identificar-me, amb cap. Potser la que m'ha caigut més bé és la gran, l'April. La May també m'ha semblat divertida. La June m'ha carregat una mica. 

El fet que en la narració es vagin alternant les tres germanes desorienta una mica, i he trobat que hi ha moltes faltes en la traducció al català... Però a part d'això és una història esbojarrada i ben divertida que et fa passar una bona estona.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Ciutat d'orfes



Editorial: Bambú, 2012
Núm. Pàgs.: 375

El llibre Ciutat d'orfes, d'Avi, és, segons les seves paraules, "el seu intent d'atrapar una mica com era la vida dels nens de la ciutat de Nova York a finals del segle XIX". Concretament, l'any 1893.

El protagonista principal és en Maks Geless, un nen de tretze anys que va néixer a Nova York però la seva família és immigrant, es van exiliar de Dinamarca. La seva situació ecònomica és desastrosa i per això el nen fa de newsie, repartidor dels diaris The World. Ell i els seus companys de feina es veuen amenaçats per la banda dels Busca-raons, el líder de la qual és en Bruno, el típic noi macarra que viu als carrers, de disset anys. Aquesta banda crema els diaris i roba els diners que guanyen als newsies.

Una tarda, mentre en Maks torna a casa, topa amb en Bruno i els seus sequaços i el comencen a estomacar. Està cridant auxili quan de sobte apareix la Willa, una nena que viu al carrer, que el defensa amb un bastó. Com a recompensa, ell la convida a acompanyar-lo a casa i donar-li menjar.

Quan hi arriben, la mare anuncia al seu fill que l'Emma, la seva germana gran, ha estat detinguda, acusada d'haver robat un rellotge a un client de l'hotel Waldorf, allà on treballa. Tota la família està convençuda que ella és innocent i faran el possible (que és ben poc, tenint en compte la seva situació de pobrsea) per treure-la de la presó. Comptaran també amb l'ajuda de la Willa, que s'acabarà quedant a viure amb els Geless, ja que diu que els seus pares són morts.

Us podeu imaginar que al llarg de la història s'expliquen les vivences d'en Maks i la Willa, que són els qui realment fan mans i mànigues per ajudar a l'Emma i desmantellar el misteri del rellotge robat.

El principi és molt introductori, cap a la meitat es comença a animar i l'autor aconsegueix posar-te en la pell dels personatges i patir per la misèria en què vivien. Aquestes cites, per mi, resumeixen l'essència del llibre:

La veritat és que ningú no nega que els immigrants continuen sent sovint més immigrants que els seus fills! I que els fills dels immigrants són tots orfes amb pares. Ha! És la ciutat dels  orfes!


Jo crec que hi ha més nens miserables en aquests carrers que qualsevol altra de les espècies. La qüestió davant la cort celestial avui fóra la següent: voleu que sobrevisqui cap criatura en aquesta ciutat dissortada, aquesta ciutat dels orfes?



La prosa és senzilla i a mi m'ha agradat molt, l'argument és dur però a la vegada t'entendreix al descobrir l'estil de vida dels personatges. Molt recomanable.

dijous, 19 de juliol de 2012

El prisionero del cielo






















Editorial: Planeta, 2011
Núm. Pàgs.: 384

I aquest és el tercer i de moment últim llibre (doncs aviat en vindrà un quart) de l'esplèndida saga que Carlos Ruiz Zafón continua escrivint. Com els anteriors, El prisionero del cielo m'ha encantat. Aquest és el llibre més curt i més ràpid de llegir, i també el que té menys trames paral·leles, trobo, i per això és difícil que et perdis a mida que vas llegint.

És Nadal del 1957 i la llibreria dels Sempere passa per mals moments. Quan tot just sembla que el negoci remunta, es presenta a la botiga, en aquell moment atesa per Daniel (el protagonista de La sombra del viento), un vell coix que deixa un encàrrec pel Fermín, per al que "va retornar d'entre els morts i té la clau del futur", segons les paraules que deixa l'individu.
Fermín, quan llegeix la nota, es queda molt neguitós. El seu amic Daniel es preocupa per ell i el pressiona fins que aconsegueix treure-li la veritat sobre la seva història.

A més a més, s'està preparant el casament entre Fermín i la Bernarda quan el matrimoni entre Daniel i Bea està delicat: ell troba una carta de l'antic promès de la seva dona on la cita a trobar-se a l'hotel Ritz. Vol pensar que no, vol confiar en ella, però en realitat té por que l'estigui enganyant, per això decideix investigar a la seva manera.

El final d'aquest llibre és molt bonic i a més a més deixa claríssim que la història no s'ha acabat, i et deixa amb moltes ganes de saber com continua.

divendres, 13 de juliol de 2012

Gènesi

      
Editorial: Estrella Polar, 2009 
Núm. Pàgs.: 157

El llibre de Gènesi era d'aquells que sempre veia a la llibreria o a l'estanteria de la biblioteca. Ahir el vaig agafar perquè em va cridar l'atenció pel text resum i per la imatge de la portada. Ha resultat que era un llibre de ciència-ficció, i m'ha confirmat que aquest gènere no és el que més m'agrada ni molt menys. Per mi, massa teories i filosofies enrebessades. He hagut de rellegir molts paràgrafs, fins i tot pàgines senceres per no perdre el fil de la història. Al principi m'ha costat molt arrencar; després, cap a la meitat, la lectura s'ha fet molt més interessant; i cap al final, un altre cop una mica caòtic, tot i que l'he pogut desxifrar. No sé si he entès del tot el missatge que ens volia fer arribar l'autor, Bernard Beckett, però el que està clar és que volia fer reflexionar al lector i fer-lo imaginar un món totalment canviat a partir de la segona meitat del nostre segle.

L'Ànax viu en una societat completament aïllada del món, en una illa que està protegida per la Gran Muralla Marina. La resta del planeta està, des del 2051, amenaçat per una plaga mortal.
Ella està a punt de començar l'examen que li determinarà si l'accepten a l'Acadèmia, la institució de més elit i importància a l'illa. Durant les quatre hores de les que disposa, els Examinadors li faran preguntes sobre un tema sobre el qual ella està especialitzada. En el seu cas és sobre la vida d'Adam Forde, un mític personatge de la història de la seva societat. Ella creu que coneix a la perfecció tot sobre aquest heroi, però encara no sap que hi ha un secret que serà crucial per al seu futur.

Pel resum pot semblar un llibre amb un argument genial, amb uns aires completament futuristes, i a mi això ja m'ha semblat bé, eren unes idees molt ben pensades. Però jo li hagués donat un altre format. Vull dir, tota la història passa en aquest espai de quatre hores que dura l'examen, hi ha poc diàleg i la narració es limita a les explicacions que dóna l'Ànax com a respostes a les preguntes. Per això el llibre se m'ha fet dens.

Dels personatges no te'n dóna detalls fins al final, tot i que això és comprensible, doncs si no no hauria pogut fer aquest desenllaç, que et descol·loca una mica però t'impacta i és molt bo.

Total, que a mi la trama en si m'ha agradat, però jo l'hagués disfrutat més explicat d'una manera menys complexa.

dijous, 12 de juliol de 2012

Adormit sobre els miralls


    Editorial: La Galera, 2000. Col·lecció Abril, vol. 4
    Núm. Pàgs.: 283

Sense saber ben bé de què anava, em vaig decidir per llegir Adormit sobre els miralls, de Jordi Sierra i Fabra. És començar i enganxar-te al llibre de tal manera que no el pots deixar fins al final. M'agrada com escriu l'autor, després de llegir alguns altres títols que ha publicat he vist que ho fa d'una manera senzilla i fa que la lectura sigui amena. La trama conté intriga i amor.

Arran de la mort del seu tiet Benjamí, en Dídac descobreix unes cartes dirigides a la seva àvia escrites fa quinze anys i signades pel seu avi, que tothom donava per mort fa uns quaranta anys. S'assabenta que és viu i que resideix a Cuba. Vol investigar per què la seva família l'ha "enterrat" d'aquesta manera mai ningú parla d'ell, així que convenç als seus pares perquè el deixin anar, durant les vacances d'estiu, a Cuba, per intentar trobar-lo i desvelar el secret del passat de la seva família i la tràgica història d'amor que van viure els seus avis. A més a més allà coneixerà la Tania, una noia mulata que l'enamora el primer cop que la veu i farà que li sigui molt difícil tornar a casa al cap d'aquella setmana a l'illa.

En Dídac estudia periodisme i vol ser escriptor, com el seu avi, que es veu que també era autor d'uns poemes que encanten al seu nét. De seguida s'acaba apassionant a la cultura i la història de Cuba, que l'autor aprofita per explicar, i supera la seva timidesa gràcies a haver conegut a la Tania.

M'ha agradat molt tota aquesta novel·la, i especialment la sorpresa final.

dimecres, 11 de juliol de 2012

2 CV




Editorial: Empúries
Núm. Pàgs.: 118

Avui m'he acabat 2 CV (Dos-cavalls), de Gemma Lienas. És un llibre realista, que és el meu gènere preferit, per això la història d'en Manuel i en Víctor m'ha agradat tant.

Són dos germans que fugen del seu pare alcòholic i s'instal·len en un dos-cavalls vermell. Allà sobreviuen com poden, rebuscant pels contenidors i venent la mercaderia que troben i fabricant bijuteria per una noia que té una parada al mercat. Amb els diners que guanyen i alguna caritat poden menjar i tirar endavant.

Tot això passa al Raval i als Encants de Barcelona, els dos nois coneixen gent com el "Rata", la Lola, en "Presi" i el "Portuguès", que els ajuden a sobreviure el dia a dia.

És un llibre curtet i entretingut, que et fa veure que no tothom té sort en aquest món. Veus que els protagonistes fan el que poden per ensortir-se'n i que amb una nova vida senzilla però millor que la que tenien poden ser feliços.

El juego del ángel




Editorial: Planeta, 2010
Núm. Pàg.: 672

Ja m'he llegit la continuació de La sombra del viento, El juego del ángel. Com el seu predecessor, m'ha encantat. Molt de l'estil de Carlos Ruiz Zafón: una trama principalment d'intriga, ambientada a Barcelona, amb els seus tocs de romanticisme, un vocabulari molt refinat i un fotimer de personatges.

David Martín, autor reconegut per una col·lecció de llibres d'intriga que escriu, rep un dia una carta d'Andreas Corelli, un misteriós editor francès, que es declara un admirador seu i li proposa d'escriure per a ell un llibre per crear una nova religió, que s'adapti a les idees de l'home, a canvi de cent mil francs. David accepta i es tanca a la seva casa de la torre per escriure la història una mica a contracor, doncs hi ha alguna cosa en l'editor que el fa desconfiar. Disposat també a investigar sobre els antics propietaris del fosc casalot en el que viu, posarà la seva vida en perill i també la de tots els qui l'envolten. 

Durant tota la novel·la no pots parar de llegir i et manté enganxat fins al final, que per mi és la pitjor part del llibre. A part que et fa passar por, pretén resoldre tots els embolics que han anat apareixent anteriorment d'una manera molt ràpida, deixant-te una sensació com si hagués dit "i ara l'acabo" i pof, ja està. Penso que no he entès alguns detalls de la història, i això em molesta una mica, però s'ha de dir que he disfrutat molt amb la narració i et deixa amb ganes de llegir-te el tercer de la saga, El prisionero del cielo.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Le Petit Prince



Editorial: Gallimard
Núm. Pàgs.: 95

Estic contenta perquè ahir em vaig acabar el meu primer llibre en francès: Le Petit Prince, el clàssic d'Antoine de Saint-Exupéry. Tot i que no l'he entès paraula per paraula (ja m'agradaria!), la majoria d'idees sí que "les he pillat" i he pogut captar el significat de la història.

El Petit Príncep és un nen que ve de l'asteroide B 612, el seu planeta diminut. En diferents capítols del llibre va viatjant per altres planetes, cadascun habitat per un adult, i els fa preguntes sobre fets senzills, com ara què fan a la vida i per què. Això serveix per fer una crítica al món dels adults, les coses que realment troben "importants" a la vida, com posseïr molts béns o les ganes de ser admirats i reconeguts (això apareix en dues anècdotes diferents).

El narrador és un aviador que ha hagut d'aterrar al desert del Sàhara per arreglar el seu avió. Allà se li apareix el Petit Príncep, i li explica les "aventures" que ha tingut. En ell veu reflectida la seva infància i es fan amics, suposant el comiat al final del llibre un relat tràgic i emotiu.

També apareixen una guineu, que és qui realment fa veure al nen l'essència de la vida; i una rosa, que habita a l'asteroide B 612 i a qui el Petit Príncep té un gran afecte i hi dedica tot el seu amor per protegir-la.

És un conte amb un missatge i unes cites molt boniques, per això val la pena de llegir.

P.D.: Els dibuixos també són moníssims!