dimecres, 26 de desembre de 2012

Erebos
















Editorial: Alfaguara, 2011

Feia temps que volia llegir Erebos, d'Ursula Poznanski perquè realment la sinopsi em cridava l'atenció i estava molt recomanat però no ha estat el que m'esperava. M'ha agradat, però me l'imaginava millor.

En un institut de Londres hi circula un CD misteriós. A Nick Dunmore, el protagonista, li arriba a les mans el que descobreix que és un videojoc de rol (Erebos) amb tres regles: quan es juga s'ha d'estar sol; només hi haurà una oportunitat ("una vida") i el seu contingut és secret, no se'n pot parlar i menys amb els que no formen part d'aquest món virtual.

És molt addictiu i, per anar pujant de nivell, el jugador ha d'anar complint uns encàrrecs que el joc li mana. Aquests poden ser des de fer unes fotos a un desconegut fins a manipular els frens d'una bicicleta per a que el propietari tingui un accident.

Si no hi estàs d'acord, estàs expulsat d'Erebos.

Però, qui aconseguirà què amb aquestes missions? Qui s'amaga darrere aquest videojoc que està tornant boja a tanta gent?

Això és el que volen descobrir Nick i uns quants personatges més que estan en contra d'aquest món, però pot ser molt perillós. Perquè Erebos vol matar.

Al principi el ritme del llibre era una mica lent, se'm feia pesada tanta narració del videojoc per part de Sarius (el personatge que crea Nick) i m'avorria una mica, era repetitiu. Cap al final, quan el protagonista es posa a investigar amb Emily (una amiga seva) i Victor (un expert en videojocs), ja m'ha enganxat més.

També trobo que hi havia massa personatges, tant en la realitat com en el món virtual, i això et desorientava. Però els principals estan ben construïts.

Per mi el millor ha estat el procediment de l'autora per anar desenllaçant el gran nus de la història, que no era fàcil, perquè hi ha moltes pàgines, però ho ha anat desenvolupant molt bé (donant pistes per al final resoldre-ho tot).

Potser era jo que m'havia fet masses il·lusions per això m'ha decebut una mica, però no deixa de ser una bona lectura.

Bones festes!

dimecres, 5 de desembre de 2012

Play
















Editorial: Bromera (gràcies per l'exemplar!)

He trigat un mes exacte en llegir-me aquest llibre, però no pas perquè no m'agradés (m'ha encantat), sinó perquè entre els exàmens i tot això no he tingut gaire temps. Però m'ha agradat molt.

No havia llegit res de Javier Ruescas però aquesta no serà l'última cosa que llegeixi d'ell. En part perquè crec que hi haurà continuacions de Play, doncs no pot acabar així: el final queda tancat però dóna pas a una continuació.

En Leo té vint-i-un anys i és un noi sociable, extrovertit i amb moltes ganes de donar-se a conèixer. El món de les superestrelles l'atrau, no pas com al seu germà Aaron, de disset anys, que és tímid i reservat.

Al primer li arriba una oportunitat que no pot desaprofitar si es vol fer famós: descobreix a l'ordinador del seu germà uns quants videos d'ell cantant. I com canta! Per això, sense demanar-li permís, s'aprèn les cançons de memòria, es grava fent playback, obre un compte al YouTube amb el nom de "Play Serafin" i penja els nous vídeos allà. El canal no para de rebre visites i es fa molt popular, i l'Aaron s'acaba assabentant per part dels seus companys d'institut del que ha fet en Leo.

En un principi s'enfada, però després accepta tirar el pla endavant perquè té l'esperança que Play Serafin el porti a la Dalila Fes, la noia de la qual està enamorat i que anava al seu institut fins que li van proposar d'interpretar el paper de Castorfa (un personatge conegut) en una pel·lícula americana.

A més a més, una empresa de Nova York, Develstar, que prepara superestrelles per a que triomfin en el futur, també s'ha interessat en els dos germans madrilenys. Si acceptessin el contracte, serien més a prop de la Dalila...



El llibre m'ha enganxat, no hi ha cap moment en què m'hagi avorrit. La trama era fresca i diferent. Els narradors són en Leo i l'Aaron, es van alternant. Al principi de cada capítol, ja que va de músiques, hi havia fragments de cançons en què la lletra anava relacionada amb el que estava a punt de passar. Això m'ha agradat.

No sabria dir quin dels dos germans m'agrada més. Al principi preferia l'Aaron, doncs el gran em semblava massa arrogant i cregut, però he notat que l'altre també era massa insegur i a vegades li faltava iniciativa. Em quedaria amb un entremig, tot i que a la seva manera, tots dos es fan estimar. I al final del llibre canvien, es fan més grans a causa de l'experiència que han viscut.

La temàtica: amor i esforç, bàsicament, amb una dosi d'humor. El recomano moltíssim. 

(Aquesta és la web de la novel·la i si cliqueu aquí anireu a parar al canal de YouTube dels germans Serafin, on hi podreu escoltar algunes de les cançons que han interpretat).

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Mecanoscrit del segon origen




Editorial: Edicions 62. Col·lecció El Cangur.

Si no hagués estat un llibre obligatori, l'hagués abandonat a mitja lectura. El mecanoscrit del segon origen, un clàssic de Manuel de Pedrolo, no m'ha agradat en absolut, ho sento.

Un dia, l'Alba veu que un nen del seu poble, en Dídac, s'està ofegant al riu. Es capbussa a salvar-lo i quan surten de l'aigua, veuen que uns platets voladors han sobrevolat Benaura i ho han arrasat tot.

D'aquesta manera es destrossa el planeta, i queden com a únics supervivents ells dos: "una noia de catorze anys verge i bruna" (segons l'escriptor) i un nen negret.

A partir d'aquí, tota l'estona és el mateix: arreu on van hi troben cadàvers, runes... una tragèdia. S'ho han de fer com puguin per sobreviure, trobar menjar, roba, un lloc per viure que estigui en condicions...

La història que s'explica dura uns tres o quatre anys. Haurien de passar moltes coses, però a mi m'ha semblat que l'autor es recreava massa donant detalls sobre com cultivaven mongetes o com cuidaven les gallines, per exemple. M'ha semblat repetitiu, que li faltava acció. I el que m'ha fet ràbia és que jo esperava el motiu pel qual el món s'hagués acabat així de sobte, però el llibre no ho diu. Igual que no explica tampoc d'on ve un extraterrestre que troben... d'aquesta part, se li podria haver tret més suc.

La veritat és que no m'imagino a mi quedant-me sola al planeta, i déu n'hi do com se'n surten els dos protagonistes, però hi ha moltes seqüències per patir una estona.

És una història de ciència-ficció, superació i amor, doncs els dos nens passen de ser com germans a amants (quina altra opció tenien per perpetuar l'espècie?). I això és el que més m'ha agradat del llibre, la relació entre l'Alba i en Dídac. Sort que s'estimaven, perquè si no...

Però tot i alguns punts bons, no m'ha agradat tant com diu alguna gent que l'ha llegit. L'he trobat més aviat pesadet. Però per gustos els colors.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

La lluvia de París


















Editorial: Anaya, 2000

La lluvia de París és la tercera part de la trilogia de Getafe, de Lorenzo Silva. No he llegit els dos llibres anteriors però aquesta ens l'han fet llegir al cole i suposo que és d'aquelles col·leccions que tant és l'ordre en que llegeixis els títols, perquè jo aquest l'he entès bé sense conèixer els llibres precedents.

L'explica la Laura, una noia normal i corrent de setze anys, que té dues amigues: la Irene, que és molt intel·ligent i estudiosa; i la Silvia, que és realment la protagonista. La noia més bonica del barri de Getafe on viuen ha estat seleccionada per ser l'actriu principal d'una pel·lícula de producció francesa.

La fan anar a viure una temporada a París, ella sola, mentre facin el rodatge. Li sap greu deixar el lloc on sempre ha viscut i les seves amigues enrere, però no vol desaprofitar l'oportunitat de triomfar. Així que se'n va a viure a un apartament a deu minuts de la Torre Eiffel amb una companya de la pel·lícula, l'Ariane, una noia amb una personalitat molt estranya; i el seu germà Eric, un noi enigmàtic que es mor de ganes per conèixer. Durant les primeres setmanes viu un somni fet realitat; però al cap d'un temps la cosa es comença a torçar i descobreix que en el món del cinema no tot són flors i violes com ella s'havia pensat.

Tot això que viu ho explica a les seves amigues a través de cartes, que es reprodueixen paraula per paraula en el llibre i dóna consistència a la història. Potser per això m'ha semblat que hi faltava una mica d'acció, que no hi havia "chicha", he trobat a faltar més diàlegs, i no pas llegir com li semblava de meravellosa la seva feina a la protagonista (i després, com ja no tant).

El que més m'ha agradat és el personatge de l'Eric i de l'Ariane. Ell molt atent i dolç sota una faceta distant i ella, bastant rara. Amb una filosofia de vida que va explicant i que és interessant de descobrir.

No és un llibre fantàstic però la idea és original i els personatges, molt ben fets.

Promise




Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Lluna Roja.

Disculpeu perquè feia molt de temps que tenia pendent la ressenya d'un llibre que m'ha semblat molt bonic: Promise, de Wendy Wunder.

M'esperava un argument diferent. Potser una mica més dramàtic, però ha resultat ser una història amb humor   per dissimular una mica la situació trista que vivia la protagonista i la seva família.

La Campbell viu amb la seva germana petita (Perry), la seva mare i l'amic de la mare a Disneyworld, a Orlando (la seva mare i el seu padrastre treballen de ballarins al parc). Ja fa temps que té càncer i tots els metges la donen per perduda, però hi ha algú que li recomana que vagi a viure a Promise, un poble que fa miracles. Ella no creu pas que sigui veritat, però per provar-ho tampoc li passarà res.

Així que arriben a Promise, coneixen un noi, l'Asher, que els ofereix una casa enorme i sense haver de pagar-li res (primer miracle?). De seguida fan amistat amb ell i a mesura que va passant el temps la Campbell fa amics, treballa en una clínica veterinària, s'enamora... en fi, aprofita per fet tot allò que li agradaria abans de morir. Està decidida a ser feliç per la resta de la seva vida. Fins i tot sembla que l'estada en aquell poble misteriós li va bé per millorar la seva salut.

No hi ha gaire més per explicar, doncs el llibre només parla de la vida i els problemes d'aquesta noia. Ella no està gaire esperançada, és racional i al principi creu que a Promise hi perdrà el temps. A vegades sembla una mica antipàtica amb la gent que la intenta ajudar, però quan es queda sola es veu atemorida i feble. Tot i això, li acabes agafant afecte.

L'Asher, que també és un personatge important, és molt amable i carinyós i fa el que pot per ajudar mare i filles.

El desenllaç i el final de la història és el que havia de ser.

És un llibre bonic, que emociona. En el fons una mica trist, però sense fer-se insuportable gràcies als seus molts punts divertits que el converteixen en una novel·la fresca i diferent.

dimecres, 19 de setembre de 2012

El món groc



Editorial: De bolsillo, 2011

Albert Espinosa (el creador de "Polseres vermelles")  va estar lluitant contra diferents càncers durant deu anys, des que en tenia 14 fins als 24. Es va curar, i en el seu llibre El món groc explica tots aquells descobriments i anècdotes d'aquest període que va passar a l'hospital. Però sobretot explica qui són els grocs: persones que amb una simple conversa et poden canviar la vida. Estan un esglaó per sobre dels amics, i cadascú en té 23 a la seva vida que s'han de trobar.

És un llibre molt curtet (de fet, en un diumenge me'l vaig començar i acabar) que dóna consells per veure la vida des d'un altre punt de vista. Explica històries dels malalts que són tristes, però crec que s'ha de veure més que ell va tirar sempre endavant i que això té molt mèrit.

Recorda una mica a Polseres vermelles? Sí, de fet la sèrie està basada en el llibre i algunes experiències les han traslladat a la tele.

Em costa fer aquesta ressenya, no sé què més dir. Trobo que el llibre és molt curiós i que s'ha de llegir i després cadascú reflexiona sobre el que hi diu, perquè El món groc és bàsicament per fer-te pensar. Per això m'ha agradat.

Just Listen


















Editorial: Maeva young, 2012
En castellà

Just Listen és el primer llibre de Sarah Dessen que he pogut llegir i espero que no l'últim, doncs m'ha ENCANTAT. Feia molt de temps que me'l volia llegir per la sinopsi, però no m'he trobat el que esperava. Sincerament, no sé què m'imaginava que seria però aquest llibre m'ha sorprès (positivament) i el recomano de tot cor.

Annabel Greene sempre ha tingut una vida perfecta: fa de model, té amigues i una família que l'estima... això fins una festa que se celebra on un malentès destrossa la seva relació amb la Sophie, la seva amiga. Aquest problema no s'explica clarament fins al final. Durant el llibre, l'Annabel diu "sí, com que va passar allò...", "la baralla que vam tenir..." i això manté la intriga al llarg de la història.

A més a més, la seva germana Whitney té un trastorn de l'alimentació molt greu i tota la família pateix per ella.

Quan se li ha desfet tota la seva vida, no està contenta amb la seva feina de model, està sola i li fa una por terrible parlar del que va passar coneix a l'Owen, que té la mala fama de macarra, i al principi li fa por però a mida que el coneixi descobrirà que és un noi totalment sincer (per lo bo i per lo dolent) i té una obsessió malaltissa amb la música (i no música normal, perquè és ben rara). Ell li farà veure que ha de poder explicar els seus problemes perquè si s'ho guarda tot al final explotarà.

La protagonista i l'Owen m'han agradat molt. Cadascú veu la vida d'una manera molt diferent i malgrat això, es fan amics i l'un ajuda a l'altra amb els seus problemes i viceversa.

Les germanes de l'Annabel, la Kirsty (la gran) i la Whitney (la mitjana), són també les dues amb personalitats oposades: la primogènita és extrovertida i alegre i la del mig és tancada i molt important per la història, doncs en ella es basa el segon argument.

En fi, que tots els personatges es fan estimar, la trama és elaborada i enganxa molt i el missatge és molt bonic.

D'aquesta autora també vull llegir Una canción para ti, que té com a protagonistes principals en Dexter i la Remy, secundaris a Just Listen.

P.D.: Fa uns quants dies  que me'l vaig acabar però amb el cole ja se sap...

dilluns, 10 de setembre de 2012

Blood magic



Editorial: La Galera, 2011. Col·lecció Lluna Roja

El primer que em va cridar l'atenció d'aquest llibre va ser la portada i l'edició, que em van agradar de seguida. A la contraportada no hi ha una sinopsi, si no un fragment que insinua de què anirà la història: barreja de màgia amb sang (molta, massa sang), amor, morts i cementiris. Tessa Gratton ha creat un ambient i una protagonista gòtics que li han donat a la novel·la un aire de misteri i ombra que atrapen al lector des de les primeres pàgines.

La Silla fa poc que ha perdut els pares i ha trobat un misteriós llibre de sortilegis amb indicacions del seu pare  per realitzar encanteris amb la seva sang. La seva sang no és normal, doncs barrejada amb sal i uns mots en llatí permet des de regenerar cossos fins a posseir-los.

Un dia que va al cementiri del costat de casa seva a provar la màgia, un noi, en Nick, la veu. Es coneixen i decideix no parlar del tema, però el que ha vist fer a la Silla no és nou per a ell: la seva mare també era maga i li va ensenyar alguns trucs.

Aviat descobreixen que el pare de la Silla no va ser qui semblava ser i que tenia un enemic important i immortal: algú que va darrere el llibre de sortilegis.

Aparentment podria semblar una trama molt fantàstica, però el fet que els protagonistes es facin talls a la mà i vinga sang i vinga ferides i vinga zombis posseïts... li dóna al llibre un aire una mica gore. Sort que hi ha la part familiar, la part romàntica entre la Silla i en Nick i l'institut i els amics que ho suavitza una mica, perquè la novel·la és fosca del tot.

És un llibre auto-conclusiu però l'autora ha tret una seqüela, una novel·la amb la mateixa temàtica però amb personatges diferents: Blood magic. El secreto de los cuervos (que jo sàpiga no hi és en català). No és una continuació, doncs el primer queda ben tancat (potser amb una resolució massa fàcil després d'una trama tan elaborada). És un llibre a part. Això està bé perquè pots no llegir-te'l però saber com s'acaba la història.

divendres, 31 d’agost de 2012

Pandemonium













Editorial: SM
En castellà

Pandemonium és la continuació de Delirium, de Lauren Oliver. Aquesta segona part m'ha agradat molt més que la primera! Té més acció, el protagonitza una Lena molt més valenta i decidida que abans, l'autora et fa riure amb més d'una escena... en general, el trobo molt millor que Delirium.

El narra la Lena d'ara, però també fa salts al passat per narrar en present fets que ja van passar i que t'ajuden a entendre la història.

Va aconseguir arribar a la Terra Salvatge però malauradament va haver de deixar l'Àlex enrere. Allà la van trobar els incurats, que la van acollir al seu campament. Ara forma part de la Resistència, un grup que lluita per fer veure a la societat que l'amor no és una malaltia. 

A Nova York, sota una falsa identitat, s'ha d'infiltrar entre els membres de l'ASD, una assossiació molt poderosa que defensa la cura, i buscar-los el punt feble per tal de fer petar el sistema i acabar amb aquest món sense sentiments.

En una manifestació és segrestada per un grup... es podria dir de "terroristes" juntament amb Julián Fineman, fill del cap de l'ASD, i els tanquen en un soterrani. No saben el què volen d'ells. I ara que no hi és l'Àlex, ella veu impossible tornar-se a enamorar, i menys d'algú que defensa la cura, però mai se sap.

A Pandemonium no hi surt la Hana, l'amiga de la Lena, ni l'Àlex, ni la seva antiga família. Perquè ara els seus familiars són la Raven, la noia que la troba quan arriba a la Terra Salvatge; en Tack, la Sarah... tota la "tribu" de rebels que transformen a la Lena amb els qui viurà a partir d'ara.

No l'he trobat tan empalagós com el primer. Aquí també hi ha amor, és clar, però no taaant com a Delirium, que això també va bé.

Quan t'estàs acabant el llibre ja pesa una mica, no és una història lleugera, però no vol dir que no sigui interessant.

El final queda molt obert i tela la sorpresa final que et deixa l'autora! L'espera pel tercer llibre, Requiem, es farà molt llarga!

dijous, 23 d’agost de 2012

Sempre












Editorial: Cruïlla, 2011

Ja m'he llegit Sempre i amb aquest ja m'he acabat la trilogia d'Els llops de Mercy Falls. Aquest tercer i últim llibre m'ha enganxat tant com el primer, Tremolor (trobo que el segon, Rastre, és el més fluixet) i és, potser, el més intens, doncs Maggie Stiefvater aconsegueix fer-te riure en una pàgina i plorar en la següent amb aquests personatges tan ben caracteritzats, cadascú amb una manera de ser molt diferent però tots es fan estimar.

No llegiu a partir d'aquí si us heu començat la saga, perquè possiblement us esguerraria la continuació!

A Sempre hi parlen la Grace (aquí ja de vegades com a lloba, altres com a humana); en Sam; la Isabel; en Cole i fins i tot el primer capítol el narra la Shelby, que seria un dels personatges "dolents" de la història sense destacar massa, però fa que el llibre comenci amb un assassinat a càrrec d'ella que més tard en la història és important.

En Sam és acusat per la desaparició de la Grace (que va fugir de casa) i l'Olivia, els últims “fitxatges” de la manada de llops. Tothom pensa que és un assassí i que les ha segrestat, però ell pobre prou feina té en buscar la Grace quan es torna lloba perquè no es perdi pel bosc. Perquè de l'Olivia, no se'n sap res des de fa temps. 

El fet que el vegin com un criminal el fa patir molt i al llarg de la història es veu la majoria del temps un Sam preocupat. Tothom l'interroga: la policia, els pares de la seva nòvia (que encara no reconeixen que s'han portat fatal amb ell i amb la seva filla)... penso que en aquesta novel·la l'autora ha fet constar de les relacions que tenen cada personatge amb la seva família, i això també és interessant de veure perquè es veu que ningú ha estat còmode a casa seva. 

La Grace encara està inestable (ara és humana i al cap de dos minuts torna a ser animal) quan en Tom Culpeper, el pare de la Isabel, ha organitzat una cruel cacera aèria per eliminar la manada de llops que ell pensa que es van matar al seu fill. Però els tiradors no saben que en realitat estaran matant persones i és massa arriscat confessar el secret dels homes-llop a tot el poble. Per això en Sam, la Grace, la Isabel i en Cole, amb l'ajuda de l'agent Koenig, que ho ha descobert tot, han ideat un pla per evacuar els llops del bosc dels Límits i salvar-los. No saben si sortirà bé, però és l'únic que poden fer.

És un final de saga i queda tot ben lligat, i només puc dir que, després de patir batalles, discussions, descobrir secrets amagats, morts (perquè en aquest llibre n'hi ha un parell que...), etc. tots els personatges acaben més o menys contents.

I jo més que contenta d'haver-me llegit aquests llibres!

divendres, 17 d’agost de 2012

Rastre












Editorial: Cruïlla, 2010

Rastre és la segona part de la saga Els llops de Mercy Falls, de Maggie Stiefvater. El primer llibre, Tremolor, em va enganxar només començar-lo, en canvi aquest m'ha costat més de llegir. No era avorrit, perquè l'autora ha fet narrar, a més d'en Sam i la Grace, altres personatges, i no és que hi faltés acció, però la part més emocionant era al final. És quan passa el fet més important del llibre.

Aquesta continuació de la saga està explicada des del punt de vista d'en Sam; la Grace; la Isabel, l'amiga; i en Cole, un dels nous homes-llop que va introduir en Beck a la llopada en el llibre anterior. Aquest personatge és l'únic al que encara no coneixíem. Resulta ser un noi arrogant i un xulo, que tot el que vol és fugir de la seva vida humana com a cantant d'un famós grup, NARKOTIKA, i ser simplement el Cole Saint Clair. A més a més, també havia tingut problemes amb les drogues i amb els seus amics. L'autora ha aprofitat aquest personatge per afegir un nou tema al llibre.

Però el principal problema és la relació entre en Sam i la família de la Grace. Els seus pares, que mai s'han preocupat per ella, de sobte no volen que en Sam passi tant de temps a casa amb la seva filla, i el fan fora una nit en que ell està intentant cuidar a la Grace perquè ha agafat una febrada i un dolor molt fort. A més a més, fa olor de llop.

Però la parella no està disposada a deixar de veure's i la Grace desobeeix les ordres dels seus pares i se'n va a viure amb en Sam, l'ex-home-llop. El mal de la noia va augmentant a la vegada que hi ha problemes amb els caçadors que volen eliminar la llopada.

L'he trobat un llibre més dur i més intens que el primer, però amb tocs d'humor (sobretot de la Isabel) i moments alegres. L'única cosa és que amb el ritme vertiginós del seu predecessor, aquest ha semblat que es feia una mica lent.

Ja m'he començat el tercer i últim llibre de la saga, Sempre, i si m'agrada tant com els altres, estaré contenta d'haver llegit una saga molt bona.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Tremolor















Editorial: Cruïlla, 2010.

Tremolor de Maggie Stiefvater és el primer llibre d'una trilogia: Els llops de Mercy Falls.

La Grace (la protagonista del llibre) és una noia que fa sis anys, quan en tenia onze, va estar a punt de ser devorada per una llopada. Misteriosament, un llop amb uns ulls grocs fascinants la va salvar i la va tornar a casa seva, prop del bosc dels Límits. Des de llavors, cada hivern la nena surt al jardí i es miren amb el mateix llop.

Aquest any, però, a l'estiu ha conegut un noi. En Sam, un noi amb ulls grocs.

En Sam i la Grace s'estimen, no és un amor impossible com passa en moltes altres novel·les, però ells han d'aconseguir estar junts durant el màxim temps possible, doncs saben que quan arribi el fred en Sam es tornarà a convertir en llop per passar tot l'hivern. Cap dels dos ho vol, per això faran l'impossible perquè el Sam continuï sent humà.

Arran de la seva relació amb l'home-llop, la Grace descobrirà els secrets sobre la llopada i la vida humana que duia cada membre abans de transformar-se. Sabrà que hi ha llops que no són tan pacífics com el seu, sobretot en Jack, un noi que fa poc l'han mossegat i que abans anava al seu institut; i la Shelby, una lloba que està gelosa perquè en Sam i la Grace estan junts.

És una història bàsicament d'amor que et fa riure en alguns moments i plorar en d'altres i que enganxa moltíssim. Cap als últims capítols ja no tant com quan el comences, però està igualment molt ben escrit. Acaba amb un final preciós.

La Grace és bona estudiant, amb dues amigues que són importants en la història, la Rachel i l'Olivia (aquesta sobretot), però té uns pares que passen força d'ella, per això pot fàcilment instal·lar en Sam humà a viure a la seva habitació.

La història la narren entre en Sam i la Grace, es van alternant. Amb altres llibres això m'ha desorientat una mica i no sabia qui parlava, però amb aquest és fàcil.

A mi aquest primer llibre m'ha encantat. No li trauria ni afegiria res. Diuen que el segon, Rastre, no és tan bo. Ja me l'he començat i tot i que porto poquet, si enganxa tant com l'anterior aviat en podré fer la ressenya!

dissabte, 4 d’agost de 2012

Delirium



Editorial: SM, 2011
Núm. Pàgs.: 445
En castellà

Quan el vaig agafar tenia moltes ganes de llegir-lo. No havia llegit res abans de Lauren Oliver, però per les crítiques, totes positives, pensava que m'encantaria.
El cas és que no ha estat tan espectacular com m'imaginava. M'ha agradat la trama, sí, és una distopia, però m'ha costat de llegir-lo, l'he trobat feixuc. Quan ja portaves una estona t'enganxava, però donava la sensació que no avançaves. Trobo que li faltava acció.

La Lena viu als EEUU del segle XXII, on l'amor ha estat determinat una malaltia perillosa i hi han trobat una cura: una operació al cervell als divuit anys i podràs viure la resta de la teva vida tranquil, sense dolor. Sense sentiments.

Si et resisteixes a l'operació, només pots fugir a la Terra Salvatge, on tothom viu contaminat per la malaltia.

Ella està impacient per cumplir els 18, i va fent un compte enrere dels dies que li falten per poder-se curar. Al principi està encantada amb aquest funcionament, però un dia coneix l'Álex, i mica en mica veu que s'està infectant per la deliria nervosa de amor i que no és tan terrible com el govern els ha fet creure. La parella acabarà lluitant per salvar la seva relació amb l'ajuda de la Hana, la millor amiga de sempre de la Lena.

A mi els personatges m'han agradat. Hi ha la Lena, la protagonista, que clarament evoluciona durant la història: primer és tímida i obedient, cap al final descobreix que viu en una gran estafa i s'envalenteix i es rebela.

Després hi ha l'Álex, que és un noi carinyós i fa agafar confiança en si mateixa a la Lena (al principi no s'estima gens) i l'ajuda en tot el que pot perquè sigui feliç.

Portada de la segona part
La Hana és la noia perfecta, guapa i intel·ligent, amiga íntima de la Lena. Durant la història tenen alguns entrebancs entre elles, doncs es descobreixen facetes que no coneixien l'una de l'altra.

La Lena viu amb la seva estimada cosina Grace, la cosina repel·lent Jenny i els seus tiets. De petita va perdre la seva mare quan es va suicidar, perquè sempre li han dit que ella estava enamorada del seu pare i no es volia operar.

El final queda tan penjat que et deixa amb unes ganes terribles de llegir Pandemonium, la continuació. Com que Delirium m'ha agradat, no m'ha encantat, però m'ha agradat, me'l llegiré, perquè diuen que té més acció.

  

divendres, 3 d’agost de 2012

L'edat del despertar


L'edat del despertar

Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Grumets
Núm. Pàgs.: 191

Aquest llibre és de la col·lecció d'El club de la cistella, escrita per Àngel Burgas. Representa que per la colla protagonista és el tercer trimestre de primer d'ESO.

Abans que s'acabi el curs, la Martina vol reunir una altra vegada el club de la cistella, doncs després de les vacances de Setmana Santa estan més dispersats que mai. Intenta trobar problemes que puguin solucionar, i n'acaba trobant alguns que impliquen als membres del grup. Per exemple, sospita que l'Àlex, que sempre ha estat amic seu, ha establert de sobte una relació més que amistosa amb l'Enric Mitjà, a qui sempre ha odiat, i també descobreix que han segrestat a una companya seva.

A més a més, la Martina està molt preocupada per un problema personal.
Els nens protagonistes són els mateixos que en els dos llibres anteriors, però també apareixen alguns "nous fitxatges" al club.

Com els llibres anteriors tracta valors com l'amistat o l'amor, i es llegeix molt ràpid perquè té una trama senzilla, divertida i fresca.

Si us han agradat els altres llibres d'aquesta col·lecció aquest no us decebrà gens, al contrari, a mi potser és el que m'ha agradat més.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Els secrets extraordinaris d'April, May & June




Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Lluna Roja
Núm. Pàgs.: 331


Feia molt de temps que volia llegir aquest llibre, Els secrets extraordinaris d'April, May & June, de Robin Benway. Primer de tot per la portada, que crida l'atenció i et reclama. La trama és senzilla, és una història que recorda a aquelles típiques pelis americanes juvenils de tres germanes que van a l'institut i tot això, però en aquest llibre descobreixen que tenen els poders especials que ja havien tingut de petites i que ara les ajudaran a sobreviure a l'institut: l'April, la gran, veu el futur; la May, la mitjana, es pot fer invisible; i la June, la petita, pot llegir ments. Es llegeix amb un ritme rapidíssim que fa que te l'acabis en un no-res.

Els seus pares fa poc que s'han divorciat i s'acaben de mudar a Califòrnia amb la seva mare. Això les obliga a canviar d'institut i d'amics. A més a més, descobreixen que tornen a tenir els poders que de petites ja  van poder provar. Mentre miren d'adaptar-se a la seva nova vida, l'April, en una de les seves premonicions, veu un accident que implica el seu xicot i una de les seves germanes.

És un argument senzill, i no és cap al final que apareix aquest problema, doncs al llarg de la història s'explica bàsicament el dia a dia de les tres germanes. Cada capítol el narra una d'elles.

Sobre les protagonistes:

L'April té 16 anys, és la més estudiosa i sent la responsabilitat de cuidar a les seves germanes petites. Això s'incrementa quan descobreix el seu poder i té visions de les seves germanes fent coses que les poden posar en perill,  fins al punt que potser arriba a sobreprotegir-les. No té gaires amics pel seu caràcter una mica manaire, però coneix en Julian, un noi que s'hi assembla bastant.

La May té 15 anys i és la rebel, la més passota. Tampoc té amics ni els vol, no li importa el que la gent pensi d'ella. Té molt de caràcter, els estudis no se li donen bé i el que menys suporta és Història d'Europa, per això li posen un tutor, en Henry, al qual odia des del primer moment en veure'l vestit de dalt a baix amb articles de la universitat d'Stanford.

I la June té 14 anys i és la més bufona i la més sociable, es preocupa molt per aconseguir ser popular en el seu nou institut i aconseguir la amistat de la Mariah, la noia més "guai" que ha conegut. També és la més immadura i la que es guanya més bronques de les seves germanes.

Jo, identificar-me identificar-me, amb cap. Potser la que m'ha caigut més bé és la gran, l'April. La May també m'ha semblat divertida. La June m'ha carregat una mica. 

El fet que en la narració es vagin alternant les tres germanes desorienta una mica, i he trobat que hi ha moltes faltes en la traducció al català... Però a part d'això és una història esbojarrada i ben divertida que et fa passar una bona estona.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Ciutat d'orfes



Editorial: Bambú, 2012
Núm. Pàgs.: 375

El llibre Ciutat d'orfes, d'Avi, és, segons les seves paraules, "el seu intent d'atrapar una mica com era la vida dels nens de la ciutat de Nova York a finals del segle XIX". Concretament, l'any 1893.

El protagonista principal és en Maks Geless, un nen de tretze anys que va néixer a Nova York però la seva família és immigrant, es van exiliar de Dinamarca. La seva situació ecònomica és desastrosa i per això el nen fa de newsie, repartidor dels diaris The World. Ell i els seus companys de feina es veuen amenaçats per la banda dels Busca-raons, el líder de la qual és en Bruno, el típic noi macarra que viu als carrers, de disset anys. Aquesta banda crema els diaris i roba els diners que guanyen als newsies.

Una tarda, mentre en Maks torna a casa, topa amb en Bruno i els seus sequaços i el comencen a estomacar. Està cridant auxili quan de sobte apareix la Willa, una nena que viu al carrer, que el defensa amb un bastó. Com a recompensa, ell la convida a acompanyar-lo a casa i donar-li menjar.

Quan hi arriben, la mare anuncia al seu fill que l'Emma, la seva germana gran, ha estat detinguda, acusada d'haver robat un rellotge a un client de l'hotel Waldorf, allà on treballa. Tota la família està convençuda que ella és innocent i faran el possible (que és ben poc, tenint en compte la seva situació de pobrsea) per treure-la de la presó. Comptaran també amb l'ajuda de la Willa, que s'acabarà quedant a viure amb els Geless, ja que diu que els seus pares són morts.

Us podeu imaginar que al llarg de la història s'expliquen les vivences d'en Maks i la Willa, que són els qui realment fan mans i mànigues per ajudar a l'Emma i desmantellar el misteri del rellotge robat.

El principi és molt introductori, cap a la meitat es comença a animar i l'autor aconsegueix posar-te en la pell dels personatges i patir per la misèria en què vivien. Aquestes cites, per mi, resumeixen l'essència del llibre:

La veritat és que ningú no nega que els immigrants continuen sent sovint més immigrants que els seus fills! I que els fills dels immigrants són tots orfes amb pares. Ha! És la ciutat dels  orfes!


Jo crec que hi ha més nens miserables en aquests carrers que qualsevol altra de les espècies. La qüestió davant la cort celestial avui fóra la següent: voleu que sobrevisqui cap criatura en aquesta ciutat dissortada, aquesta ciutat dels orfes?



La prosa és senzilla i a mi m'ha agradat molt, l'argument és dur però a la vegada t'entendreix al descobrir l'estil de vida dels personatges. Molt recomanable.

dijous, 19 de juliol de 2012

El prisionero del cielo






















Editorial: Planeta, 2011
Núm. Pàgs.: 384

I aquest és el tercer i de moment últim llibre (doncs aviat en vindrà un quart) de l'esplèndida saga que Carlos Ruiz Zafón continua escrivint. Com els anteriors, El prisionero del cielo m'ha encantat. Aquest és el llibre més curt i més ràpid de llegir, i també el que té menys trames paral·leles, trobo, i per això és difícil que et perdis a mida que vas llegint.

És Nadal del 1957 i la llibreria dels Sempere passa per mals moments. Quan tot just sembla que el negoci remunta, es presenta a la botiga, en aquell moment atesa per Daniel (el protagonista de La sombra del viento), un vell coix que deixa un encàrrec pel Fermín, per al que "va retornar d'entre els morts i té la clau del futur", segons les paraules que deixa l'individu.
Fermín, quan llegeix la nota, es queda molt neguitós. El seu amic Daniel es preocupa per ell i el pressiona fins que aconsegueix treure-li la veritat sobre la seva història.

A més a més, s'està preparant el casament entre Fermín i la Bernarda quan el matrimoni entre Daniel i Bea està delicat: ell troba una carta de l'antic promès de la seva dona on la cita a trobar-se a l'hotel Ritz. Vol pensar que no, vol confiar en ella, però en realitat té por que l'estigui enganyant, per això decideix investigar a la seva manera.

El final d'aquest llibre és molt bonic i a més a més deixa claríssim que la història no s'ha acabat, i et deixa amb moltes ganes de saber com continua.

divendres, 13 de juliol de 2012

Gènesi

      
Editorial: Estrella Polar, 2009 
Núm. Pàgs.: 157

El llibre de Gènesi era d'aquells que sempre veia a la llibreria o a l'estanteria de la biblioteca. Ahir el vaig agafar perquè em va cridar l'atenció pel text resum i per la imatge de la portada. Ha resultat que era un llibre de ciència-ficció, i m'ha confirmat que aquest gènere no és el que més m'agrada ni molt menys. Per mi, massa teories i filosofies enrebessades. He hagut de rellegir molts paràgrafs, fins i tot pàgines senceres per no perdre el fil de la història. Al principi m'ha costat molt arrencar; després, cap a la meitat, la lectura s'ha fet molt més interessant; i cap al final, un altre cop una mica caòtic, tot i que l'he pogut desxifrar. No sé si he entès del tot el missatge que ens volia fer arribar l'autor, Bernard Beckett, però el que està clar és que volia fer reflexionar al lector i fer-lo imaginar un món totalment canviat a partir de la segona meitat del nostre segle.

L'Ànax viu en una societat completament aïllada del món, en una illa que està protegida per la Gran Muralla Marina. La resta del planeta està, des del 2051, amenaçat per una plaga mortal.
Ella està a punt de començar l'examen que li determinarà si l'accepten a l'Acadèmia, la institució de més elit i importància a l'illa. Durant les quatre hores de les que disposa, els Examinadors li faran preguntes sobre un tema sobre el qual ella està especialitzada. En el seu cas és sobre la vida d'Adam Forde, un mític personatge de la història de la seva societat. Ella creu que coneix a la perfecció tot sobre aquest heroi, però encara no sap que hi ha un secret que serà crucial per al seu futur.

Pel resum pot semblar un llibre amb un argument genial, amb uns aires completament futuristes, i a mi això ja m'ha semblat bé, eren unes idees molt ben pensades. Però jo li hagués donat un altre format. Vull dir, tota la història passa en aquest espai de quatre hores que dura l'examen, hi ha poc diàleg i la narració es limita a les explicacions que dóna l'Ànax com a respostes a les preguntes. Per això el llibre se m'ha fet dens.

Dels personatges no te'n dóna detalls fins al final, tot i que això és comprensible, doncs si no no hauria pogut fer aquest desenllaç, que et descol·loca una mica però t'impacta i és molt bo.

Total, que a mi la trama en si m'ha agradat, però jo l'hagués disfrutat més explicat d'una manera menys complexa.

dijous, 12 de juliol de 2012

Adormit sobre els miralls


    Editorial: La Galera, 2000. Col·lecció Abril, vol. 4
    Núm. Pàgs.: 283

Sense saber ben bé de què anava, em vaig decidir per llegir Adormit sobre els miralls, de Jordi Sierra i Fabra. És començar i enganxar-te al llibre de tal manera que no el pots deixar fins al final. M'agrada com escriu l'autor, després de llegir alguns altres títols que ha publicat he vist que ho fa d'una manera senzilla i fa que la lectura sigui amena. La trama conté intriga i amor.

Arran de la mort del seu tiet Benjamí, en Dídac descobreix unes cartes dirigides a la seva àvia escrites fa quinze anys i signades pel seu avi, que tothom donava per mort fa uns quaranta anys. S'assabenta que és viu i que resideix a Cuba. Vol investigar per què la seva família l'ha "enterrat" d'aquesta manera mai ningú parla d'ell, així que convenç als seus pares perquè el deixin anar, durant les vacances d'estiu, a Cuba, per intentar trobar-lo i desvelar el secret del passat de la seva família i la tràgica història d'amor que van viure els seus avis. A més a més allà coneixerà la Tania, una noia mulata que l'enamora el primer cop que la veu i farà que li sigui molt difícil tornar a casa al cap d'aquella setmana a l'illa.

En Dídac estudia periodisme i vol ser escriptor, com el seu avi, que es veu que també era autor d'uns poemes que encanten al seu nét. De seguida s'acaba apassionant a la cultura i la història de Cuba, que l'autor aprofita per explicar, i supera la seva timidesa gràcies a haver conegut a la Tania.

M'ha agradat molt tota aquesta novel·la, i especialment la sorpresa final.

dimecres, 11 de juliol de 2012

2 CV




Editorial: Empúries
Núm. Pàgs.: 118

Avui m'he acabat 2 CV (Dos-cavalls), de Gemma Lienas. És un llibre realista, que és el meu gènere preferit, per això la història d'en Manuel i en Víctor m'ha agradat tant.

Són dos germans que fugen del seu pare alcòholic i s'instal·len en un dos-cavalls vermell. Allà sobreviuen com poden, rebuscant pels contenidors i venent la mercaderia que troben i fabricant bijuteria per una noia que té una parada al mercat. Amb els diners que guanyen i alguna caritat poden menjar i tirar endavant.

Tot això passa al Raval i als Encants de Barcelona, els dos nois coneixen gent com el "Rata", la Lola, en "Presi" i el "Portuguès", que els ajuden a sobreviure el dia a dia.

És un llibre curtet i entretingut, que et fa veure que no tothom té sort en aquest món. Veus que els protagonistes fan el que poden per ensortir-se'n i que amb una nova vida senzilla però millor que la que tenien poden ser feliços.

El juego del ángel




Editorial: Planeta, 2010
Núm. Pàg.: 672

Ja m'he llegit la continuació de La sombra del viento, El juego del ángel. Com el seu predecessor, m'ha encantat. Molt de l'estil de Carlos Ruiz Zafón: una trama principalment d'intriga, ambientada a Barcelona, amb els seus tocs de romanticisme, un vocabulari molt refinat i un fotimer de personatges.

David Martín, autor reconegut per una col·lecció de llibres d'intriga que escriu, rep un dia una carta d'Andreas Corelli, un misteriós editor francès, que es declara un admirador seu i li proposa d'escriure per a ell un llibre per crear una nova religió, que s'adapti a les idees de l'home, a canvi de cent mil francs. David accepta i es tanca a la seva casa de la torre per escriure la història una mica a contracor, doncs hi ha alguna cosa en l'editor que el fa desconfiar. Disposat també a investigar sobre els antics propietaris del fosc casalot en el que viu, posarà la seva vida en perill i també la de tots els qui l'envolten. 

Durant tota la novel·la no pots parar de llegir i et manté enganxat fins al final, que per mi és la pitjor part del llibre. A part que et fa passar por, pretén resoldre tots els embolics que han anat apareixent anteriorment d'una manera molt ràpida, deixant-te una sensació com si hagués dit "i ara l'acabo" i pof, ja està. Penso que no he entès alguns detalls de la història, i això em molesta una mica, però s'ha de dir que he disfrutat molt amb la narració i et deixa amb ganes de llegir-te el tercer de la saga, El prisionero del cielo.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Le Petit Prince



Editorial: Gallimard
Núm. Pàgs.: 95

Estic contenta perquè ahir em vaig acabar el meu primer llibre en francès: Le Petit Prince, el clàssic d'Antoine de Saint-Exupéry. Tot i que no l'he entès paraula per paraula (ja m'agradaria!), la majoria d'idees sí que "les he pillat" i he pogut captar el significat de la història.

El Petit Príncep és un nen que ve de l'asteroide B 612, el seu planeta diminut. En diferents capítols del llibre va viatjant per altres planetes, cadascun habitat per un adult, i els fa preguntes sobre fets senzills, com ara què fan a la vida i per què. Això serveix per fer una crítica al món dels adults, les coses que realment troben "importants" a la vida, com posseïr molts béns o les ganes de ser admirats i reconeguts (això apareix en dues anècdotes diferents).

El narrador és un aviador que ha hagut d'aterrar al desert del Sàhara per arreglar el seu avió. Allà se li apareix el Petit Príncep, i li explica les "aventures" que ha tingut. En ell veu reflectida la seva infància i es fan amics, suposant el comiat al final del llibre un relat tràgic i emotiu.

També apareixen una guineu, que és qui realment fa veure al nen l'essència de la vida; i una rosa, que habita a l'asteroide B 612 i a qui el Petit Príncep té un gran afecte i hi dedica tot el seu amor per protegir-la.

És un conte amb un missatge i unes cites molt boniques, per això val la pena de llegir.

P.D.: Els dibuixos també són moníssims!

divendres, 29 de juny de 2012

El curiós incident del gos a mitjanit



Editorial: La Magrana, 2004
Núm. Pàgs.: 336

Un llibre de Mark Haddon.

Christopher Boone és autista, té quinze anys i viu amb el seu pare a Swindon un poble anglès, perquè la seva mare va morir fa dos anys (o això és el que li han dit...).

Una nit, com és habitual, surt al carrer a passejar i veu que el gos de la seva veïna la senyora Shears jeu al jardí, mort, amb una forca clavada.

Decideix investigar qui és l'assassí del pobre animal i arrel d'això descobrirà un secret sobre els seus pares que, per voler-lo protegir i que no estigués trist, mai no li van dir.

El llibre representa que l'escriu el protagonista (està en primera persona) per explicar els fets. Ell mateix diu que "és un llibre de misteri amb un assassinat", ens explica que li agraden moltíssim les matemàtiques (amb aquesta excusa l'autor introdueix alguns problemes i enigmes d'enginy al mig de la història), que odia el color marró i el groc, que sempre diu la veritat i que no pot parlar amb desconeguts. Per això se'ns mostra aquesta manera tan peculiar de veure el món que té aquest nen, les seves il·lusions, com ara arribar a ser astronauta i estudiar matemàtiques en una universitat i les seves febleses que a vegades el posaran en problemes.

M'ha semblat un llibre molt tendre, d'aquells que llegeixes en un parell de dies (si estàs de vacances!).
Segur que us agrada.

dijous, 28 de juny de 2012

L'adorada Jenna Fox



Editorial: Cruïlla, 2010
Núm. Pàgs.: 251

L'adorada Jenna Fox és una novel·la de Mary E. Pearson, lleugera i entretinguda per passar el temps. Hi ha algunes parts que es fan complicades d'entendre, doncs la protagonista barreja els seus pensaments i records amb la realitat, i això et desorienta. Però el llibre enganxa fins al final, bàsicament perquè el desenllaç es concentra en les últimes pàgines del llibre.

La Jenna es desperta un any després d'haver estat en coma a causa d'un accident de cotxe. Contra tot pronòstic, ha sobreviscut miraculosament, però no recorda res de la seva vida abans de la catàstrofe. Es troba que ara viu en un mas a Califòrnia, lluny de Boston, on havia passat els seus setze anys, amb la seva mare i la Lily, la seva àvia. El seu pare s'ha hagut de quedar a Boston per mantenir la seva feina com a metge, però les va visitant.

També ha d'anar a una escola especial, on coneix l'Allys, una noia que té pròtesis a les cames i als braços; l'Ethan, del qual s'enamora; en Gabriel, un altre noi que no té massa importància al llarg de la història; i en Dane, una mica boig i que vol que la Jenna només es fixi en ell. A part d'aquests companys seus i el senyor Bender, un veí que es fa amic d'ella, no hi ha més personatges rellevants.

La protagonista veu que la seva família li amaga alguna cosa i evita preguntes sobre l'accident. Un dia es fa un tall a la mà i descobreix la veritable composició del seu cos, que la trasbalsa, i pensa que potser és el motiu pel qual segueix amb vida.

Tot i que no és una gran obra literària, la història és molt maca.

dimarts, 26 de juny de 2012

La sombra del viento



Editorial: Planeta, 2008
Núm. Pàgs.: 565

Farà uns tres anys, a l'estiu, vaig fer un intent de llegir-me aquesta novel·la de Carlos Ruiz Zafón. No vaig avançar pràcticament res, no era el moment per aquest llibre. Però posat que tenia tant d'èxit i molta gent me l'ha anat recomanant, em vaig prometre de deixar-lo per més endavant.
Avui me l'he acabat i és genial. De puntuació li dono un 10: pels personatges (molt ben aconseguits), pels escenaris (tot passa a Barcelona d'ara ja fa unes dècades, pels voltants de la Guerra Civil), per la manera com està redactat (hi ha cites com per apuntar-les en una llibreta) i sobretot, sobretot, per la trama. És complicada i pots perdre el fil, però l'autor al final ja s'encarrega de situar-te i ho acabes entent tot. Quan se'n treu l'entrellat es veu que s'ha escrit una obra mestra, molt elaborada, apurant fins al mínim detall i amb un final preciós.

Una albada de l'any 1945, un llibreter porta al seu fill de deu anys al "Cementerio de los Libros Olvidados" (és que he llegit el llibre en castellà...), un immens refugi per a llibres abandonats. Allà, Daniel Sempere troba un exemplar de "La Sombra del Viento", escrita per un tal Julián Carax.
Se l'emporta a casa i en només una nit s'enamora d'aquella història. Decidit a investigar sobre l'identitat de l'autor, s'acaba embolicant amb històries de famílies fantasmes del passat a la seva ciutat, assassinats, amors impossibles, envejes i coses per l'estil que posaran en perill la seva pròpia vida i la de la gent a la que estima.

No puc dir res més de l'argument, és un llibre que s'ha de llegir per poder-lo admirar des de la primera fins la darrera paraula.

dissabte, 16 de juny de 2012

La plaça del Diamant


















Editorial: Club Editor Jove, 2005
Núm. Pàg: 252

A tercer de primària vaig haver de fer un treball que consistia en explicar la biografia d'una persona important i a mi em va tocar Mercè Rodoreda. Recordo que vaig parlar bastant de La plaça del diamant, dient que era la seva obra més reconeguda, i ara em fa gràcia haver-me llegit el llibre.

M'esperava una trama diferent, potser més complexa, però no millor. L'autora té un fa servir l'escriptura parlada per escriure, i això ha fet que la narració em semblés molt natural i fàcil de llegir. S'explica amb senzillesa però parant atenció a petits detalls alguns dels quals acaben adquirint molta importància al llarg de la història.

El llibre narra el gir que fa la vida de la Natàlia, una noia innocent que viu a Barcelona, quan coneix en Quimet en un ball de festa major a la plaça del Diamant. Aquest li canvia el nom pel de "Colometa", es casa amb ella a la que pot i se'n van a viure en un pis que ell omplirà de coloms (d'aquí ve el nom de la seva dona). Tindran un fill (Antoni) i una filla (Rita) i viuran una república i una guerra.

I la Natàlia-Colometa que s'ho mira, impotent, doncs la protagonista al principi està una mica perduda i és una mica paradeta, sota el caràcter masclista, dominant i presumptuós d'en Quimet. I ella pateix, pateix perquè el seu marit ha d'anar a lluitar a la guerra, pateix per la supervivència dels seus fills i per la seva i perquè té la casa plena de coloms, fins que no pot més i es comença a rebelar.

Penso que el "missatge" de la novel·la és fer-nos veure l'evolució d'una noia com la Colometa pel fet de viure en un context com és el de la postguerra amb una societat per la qual ella és invisible al principi.

Tot i que hi ha situacions que fan posar la pell de gallina, trobo que hi ha escenes amb tocs d'humor, sobretot algunes d'en Quimet. A vegades el fa semblar graciós i tot, i sort, perquè si no seria un home insuportable.
Però al cap i a la fi, tots els personatges es fan estimar.

Acabo recomanant aquesta "obra mestra de la literatura catalana"!

dissabte, 2 de juny de 2012

Maldito karma




















Editorial: Seix Barral, 2009
Núm. Pàgs.: 315

Ara m'he acabat Maldito karma, de David Safier. D'aquest autor no n'havia sentit a parlar mai. Es veu que aquesta primera novel·la seva es va vendre molt bé quan va sortir i totes les crítiques deien que era un llibre molt divertit i  humorístic. Jo riure riure no massa, potser cap al final sí, i plorar també, una mica. Força sarcàstic, amb molta fantasia però també tendresa. Té un missatge molt bonic.

     Kim Lange és una presentadora de tele alemanya, a la vora els trenta anys, i està al millor moment de la seva carrera. Tota la seva atenció la dirigeix a la seva feina, oblidant així al seu marit i la seva filla de cinc anys.
     Una nit, mentre està en una entrega de premis televisius, mor penosament quan un lavabo d'una estació espacial russa li cau al damunt. Com que al llarg de la seva vida ha acumulat mal karma perquè ha amargat a la gent del seu voltant i no ha estat per la seva família, descobreix que s'ha reencarnat com a una miserable formiga!
     De cap manera vol que la seva vida després de la mort la passi sent un insecte, i encara menys que el seu marit es torni a casar amb una altra dona que, de rebot, es convertirà en la mare de la seva Lilly. Es proposa d'acumular bon karma per tornar a ser humana de nou, però aconseguir-ho no serà gens fàcil i es trobarà molts obstacles.

Tota la història és entretinguda, però trobo que el final enganxa molt més que el principi. És on hi ha més acció i no saps en quin moment pots fer una pausa del llibre. I és que no pots fins al final.

divendres, 25 de maig de 2012

Viento del este, viento del oeste



Editorial: De bolsillo, 2006
Núm. Pàgs.: 251

M'acabo de llegir aquesta novel·la de Pearl S. Buck, que va ser un bon regal que em van fer perquè m'ha agradat molt.

La protagonista és una dona xinesa que explica la seva vida a partir del casament forçat amb un home del seu mateix país però amant del món occidental. Aquest pretén obrir-li la ment cap a les idees polítiques i socials d'aquesta cultura, fent que ella s'escandalitzi amb els comportaments que descobreix, que ella no s'hauria plantejat mai.

Des del punt de vista de la Kwei-lan, l'autora compara les dues civilitzacions i relata situacions orientals (com per exemple la relació distant i freda que mantenen amb els seus pares)  que ens són desconegudes i per això el llibre sorprèn tant. Penso que us pot agradar.

diumenge, 13 de maig de 2012

Nick



Editorial: La Galera, 2011. Col·lecció Lluna Roja
Núm. Pàgs.: 280


Feia temps que volia llegir-me aquest llibre d'Inma Chacón, Nick (en castellà). L'he trobat impressionant!


La protagonista és una maleducada de 12 anys que s'oculta sota el nom de Dafne. Un dia s'enamora bojament d'en Roberto quan aquest li aguanta la porta per entrar a una pastisseria. N'hi ha prou amb una mirada perquè la faci tornar boja totalment. Però ella no és guapa ni atractiva, i és molt més petita que el noi, per això es crearà un perfil al facebook fent-se passar per la bellesa de la seva germana, la Cristina, per conquistar-lo.
Amb el seu objectiu fix, no sap que internet pot ser molt perillós i que no pot fiar-se de la sol·licitud d'amistat de qualsevol nick.

-oOo-
La protagonista m'ha semblat impertinent i egoïsta, de cada tres paraules que diu dos són tacos i que tracta fatal a la seva mare i a les seves germanes. Però quan el seu pla se li torça s'espanta i el final la fa canviar dràsticament.
És una història ben realista que pretén conscienciar dels riscos de les xarxes socials i les suplantacions d'identitat. És impactant i si us el llegiu us agradarà sí o sí.

dissabte, 12 de maig de 2012

El segon estiu dels texans blaus














Editorial: Cruïlla, 2004
Núm. Pàgs.: 302

Fa poc vaig llegir-me el primer llibre i avui us parlaré d'El segon estiu dels texans blaus, d'Ann Brashares. No sabria dir si m'ha semblar millor o pitjor, perquè els dos m'han encantat i et duren un sospir.

La idea és més o menys la mateixa que en l'anterior llibre: les quatre amigues passaran l'estiu unides pels Texans, però aquest cop tenen previst quedar-se a casa (excepte la Tibby, que anirà a fer un curs de cinema en una universitat). Igualment, els texans viatgers acompanyaran a les noies en totes les experiències que passin, força desgraciades per a les quatre. Pateixen la mort de persones estimades, desenganys amorosos i problemes de relacions amb la família, especialment cada noia amb la seva mare.
Però amb el temps i l'amistat aniran superant aquests obstacles i tot tornarà a ser com abans.

Durant aquest segon estiu, l'autora toca molts temes amb molt de tacte, aconseguint que en alguns moments se t'humitegin els ulls i amb un final molt maco. M'ha agradat moltíssim.

dijous, 10 de maig de 2012

La Princesa Invisible





















Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Bridge
Núm. Pàgs.: 224

La Princesa Invisible és un llibre de Mercè Anguera que va sortir publicat el passat mes de març i no el coneixia fins que el vaig tenir a les mans.

Narra la història de tres dones de diferents generacions però de la mateixa família: la senyora Maria (l'àvia), la Maria a seques (mare) i la Mei (néta). Bé, Mei o Mei la Caputxeta, Supermei o Princesa, com la perruqueria que té la seva mare (d'aquí el nom del llibre). Depèn del dia i la situació en la que es trobi.

Aquest estiu, la Mei comença treballar a la perruqueria, surt amb el Sergi i se'n va a viure al pis de la seva àvia, a fer-li companyia. Viurà un munt de noves experiències, algunes de bones i altres de no tant, i descobrirà que abans d'arribar ella la seva mare i la seva àvia van viure unes vides que, per algun motiu desconegut, estan mantenint en secret.

És una novel·la realista, les protagonistes són una mica estranyes i a vegades actuaven a desgrat meu... sobretot la més jove (no sé per què, la que m'ha caigut més simpàtica i "normal" ha estat l'àvia!) però enganxa moltíssim, allò que no el pots deixar i al final les tres canvien després d'aquests mesos i tot el que han viscut.

Us atreviu a descobrir la història de les tres Maries? ;)

dimarts, 8 de maig de 2012

Junts. Camins creuats



Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Lluna Roja
Núm. Pàgs.: 384

L'esperada segona part de la saga d'Ally Condie, Junts. Camins creuats, va ser el meu llibre de Sant Jordi. N'estic ben contenta!
Aquí la ressenya, atenció, conté SPOILERS DE LA PRIMERA PART


Junts s'acaba quan arresten en Ky per endur-se'l a les Províncies Exteriors a treballar, i la Cassia no està disposada a perdre'l, així, tan fàcilment com l'ha conegut. Per això, amb el permís de la seva família, iniciarà un viatge per anar-lo a buscar, deixant enrere a en Xander, els seus pares i al seu germà.
No serà un camí fàcil, doncs la vida a fora d'Òria és difícil, sobretot a la Talla, un terreny muntanyós on pràcticament no hi ha vida i és molt difícil de sobreviure-hi. Però amb l'ajuda de l'Indie, una aberració que coneix en el seu viatge, intentaran superar qualsevol dificultat per tal de trobar en Ky, i potser fins i tot la Insurrecció, el moviment que s'està revoltant contra la Societat i on s'hi vol unir la nostra protagonista.

Del tercer llibre encara no se'n sap el nom però sí que sortirà el 2012... ja l'espero per veure com acabarà aquesta trilogia tan perfecta!

dijous, 3 de maig de 2012

Liebster blog

 
 
El blog Quadern de mots m'ha concebut el premi Liebster blog. Moltíssimes gràcies! Em fa una il·lusió increïble.
L'objectiu: nominar cinc blogs que tinguin menys de 200 seguidors però que són dignes de donar a conèixer per tota la xarxa. Els blogs que cumpleixen aquests requisits i als que m'agradaria passar el premi són els següents:

1. Cor de lletres
2. Las mejores cosas al amanecer
3. El té de las cinco
4. El somriure de les paraules
5. My world...

Tots cinc són petits-grans blogs literaris que valen la pena de llegir. Seria molt feliç de veure com mica en mica es van descobrint llocs com aquests. Per tant, si accepteu el premi i seguiu la cadena, sisplau heu de publicar una entrada amb

-La imatge amb el logo del premi
-El nom dels cinc blogs als quals nomineu i avisar-los mitjançant un comentari perquè s'assabentin que han guanyat el premi

Espero que us faci tanta il·lusió com me n'ha fet a mi.
Petons!