diumenge, 7 de juliol de 2013

Atrapa la luna

















Editorial: Maeva Young, 2013

Vaig agafar Atrapa la luna perquè hi havia el nom de Sarah Dessen imprès a la portada. I això que jo no llegeixo autors, jo llegeixo llibres. Però l'estiu passat vaig llegir Just Listen de la mateixa autora i em va agradar tant que volia alguna cosa més que hagués fet ella. És clar que també em va cridar l'atenció l'argument.

La vida de Colie Sparks i la seva mare, Kiki, mai ha sigut fàcil. Sempre s'han tingut només l'una a l'altra i al cotxe amb el que es muden d'un lloc a l'altre massa sovint. La nena ha canviat d'escola moltes vegades i això li ha costat. Sempre ha estat víctima del bullying per ser una nena grassoneta (com la seva mare) i no caure massa bé. Les dues es proposen fer dieta i després de molts esforços s'aprimen. Això serveix a la dona per adonar-se que si algú es pren seriosament un objectiu pot aconseguir el que vulgui. S'obsessiona en els productes de dieta i l'aeròbic i es fa famosa presentant programes de fitness.

Durant una de les seves gires per promocionar els productes de la seva cadena, envia una Colie de 15 anys i encara molt acomplexada a passar l'estiu amb la seva tia Mira, una dona estranya i objectiu de totes les burles del poble però que passa de tot i és feliç. Es pensa que ho passarà fatal, però el que no s'espera és conèixer la Morgan, la Isabel i en Norman, gent senzilla amb qui acaba tenint una bonica amistat.

Els personatges són genials. Es fan estimar, senzillament. La Morgan és encantadora, amable i treballadora, de seguida és generosa amb la Colie. En Norman és un noi estrany i reservat però que quan agafa confiança amb algú és encantador. I la Isabel és la que m'ha agradat més. Una noia molt extrovertida i segura de si mateixa, que es menja el món i que al principi sembla no suportar a la Colie i ser antipàtica amb ella però més tard, per un fet que ara no explicaré, canvia sobtadament el seu comportament i es disposa a ajudar a la noia perquè s'agradi i s'estimi més. I això és difícil, perquè la Colie ha patit molt pel seu problema d'obesitat. L'autora explica situacions que la nena va viure quan era més petita que fàcilment et posen llàgrimes als ulls.

També és bonica de veure l'evolució de la protagonista. Al principi va sempre a la defensiva, com si esperés que l'ataquessin, i al final els seus amics l'ajuden a canviar i acaba sent molt més feliç. Però també entén que ha de sortir d'ella, que ha d'anar superant les seves pors i prejudicis per tal d'aconseguir aquesta felicitat.

Els escenaris on se situa la trama m'han agradat. És que m'agraden les històries ambientades a l'estiu... aquesta passa en un poble de Carolina del Nord, amb platja, festes amb focs artificials i tot això.

És una història realista, una mica dura però tendra alhora, amb un missatge molt clar del tema principal (la confiança en un mateix) i també alguns de secundaris però que no deixen de ser importants com l'amistat i l'amor. Sarah Dessen ho ha sabut lligar tot amb naturalitat i de manera que el lector no es quedi fred. Feia temps que una novel·la no m'emocionava (ploro molt més fàcilment veient una peli que llegint) i aquest ho ha fet. És molt bonic, de debò.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Diaris de Vampirs IV: Invocació



















(Molt agraïda per l'exemplar a) Editorial Bromera, 2010

Què tal? Com prova l'estiu?

Fa uns dies vaig prometre que tornaria aviat i avui, contenta, porto la ressenya de la quarta entrega de la saga d'L.J Smith, Invocació.

AMB SPOILERS

Han passat sis mesos des que va morir l'Elena i cadascú ho està superant a la seva manera. El poble vol passar pàgina i oblidar tots els sucessos estranys i els atacs de vampirs que van patir. Les seves amigues, la Meredith i la Bonnie entre d'altres, ja ho tenen força assumit. L'Stefan ha marxat de Fell's Church seguint al seu germà Damon, perquè li va prometre a l'Elena que es cuidarien mútuament.

La Bonnie, què és alguna cosa així com "mèdium", té somnis on l'Elena li diu que hi ha un vampir, un dels Originals, que els vol fer molt de mal i que l'han d'eliminar com sigui. Però aquestes connexions en què pot parlar amb la seva difunta amiga són molt breus i no hi ha una bona comunicació, així que no saben què fer exactament per combatre aquest Poder, necessiten més indicacions.

La Bonnie invoca a l'Stefan i al seu germà per a que els ajudin a ella, a la Meredith i a en Matt. Tot i aquests reforços, aquest algú misteriós segueix volent fer mal a Fell's Church.

És així, cooperant tots aquests personatges i intentant comunicar-se amb l'Elena per a que els doni més pistes sobre com combatre al vampir, que finalment el troben i s'hi enfronten.

Aquesta batalla té lloc a les últimes pàgines. No dic res perquè la sorpresa final és important, clau per seguir amb la història. Crec que és el millor desenllaç que podia tenir el llibre.

I diria també que aquesta quarta entrega és la meva preferida. Potser és pels lligams entre els personatges, que es fan més estrets, i en especial la relació entre l'Stefan i en Damon. Tot i que tenen les seves baralles, aprenen a confiar l'un en l'altre. També m'ha agradat perquè l'argument s'estira més al llarg de tota la novel·la, no hi ha moments molt més intensos que d'altres, com havia passat en els altres llibres, trobo que tots estan més o menys al mateix nivell.

En català no hi ha més títols publicats, però en castellà hi ha més llibres. Ja els buscaré, perquè valen la pena!

dimarts, 25 de juny de 2013

Diaris de Vampirs III: Fúria

Hola, sóc la Mariona i en aquest bloc publicaré ressenyes dels llibres que em vagi llegint. Espero que us agradi i que deixeu els vostres comentaris!

*****************************************************

Què tal? Crec que era necessari que tornés a presentar-me després de tres mesos de tenir tot això tan abandonat (quina vergonya...). Ara que vénen vacances (per cert, bon estiu a tothom!) procuraré llegir i actualitzar més sovint. Us dono la meva paraula. 

Bé, doncs durant aquest parèntesi massa llarg de temps he continuat amb Diaris de Vampirs. M'he acabat la tercera part, Fúria.
















Editorial: Bromera, 2010 (moltes gràcies una vegada més ;) )

AMB SPOILERS DEL 2n LLIBRE

Al final de Conflicte l'Elena és perseguida per un poder estrany que la vol matar, i just després de morir com a humana neix com a vampira. Ara ja s'ha ficat del tot en aquest món.

Ella, l'Stefan i en Damon (sí, en Damon també està amb ells) han unit forces per buscar què és això que els vol fer tan de mal i per què, i alhora volen protegir-ne el poble.

Tot això amb la limitació que l'Elena ha d'actuar d'amagat, perquè per amagar la seva nova condició de vampira, els seus amics han fet creure a Fell's Church que és morta. Així que ningú sap que la nova Elena ha assistit al seu propi funeral.

Fúria no fa tanta por com Conflicte. Hi ha una mica menys d'amor, més amistat, la mateixa quantitat d'intriga i misteri i també els mateixos personatges, exceptuant algun fitxatge nou com l'Alaric, el professor que coneix el seu secret i es posa de part seva per ajudar-los a fer les seves investigacions. Ja se l'havia nombrat abans però aquí L. J. Smith li dóna més importància.

Igual que a en Damon, el germà de l'Stefan, que mostra una nova faceta. Segueix sempre amb el seu somriure burleta i el seu sentiment de superioritat, però ai de qui li toqui un pèl a l'Elena! I ai també de qui li toqui un pèl al seu germà, que sembla que comença a no odiar-lo tant.  A mi aquest personatge m'encanta.

Si he de dir alguna cosa negativa és que hi ha hagut algunes escenes que costaven d'entendre, sobretot al final de la novel·la. Se m'ha fet difícil imaginar-me els escenaris que descrivia l'autora o arribar a les mateixes conclusions dels personatges, per què feien el que feien.

I no sé per què a vegades m'ha fet mandra posar-me a llegir, perquè un cop t'hi poses la història et captiva i no et deixa marxar. És allò que a la nit, tothom a casa dorm i tu dius "una pàgina més" i en realitat en són deu. 

La quarta entrega, Invocació, ja m'està esperant a l'estanteria. Aquesta sí que serà agafar-la i no parar, ara que tinc temps.

dimecres, 27 de març de 2013

Diaris de Vampirs II: Conflicte

















Editorial: Bromera, 2010 (moltes gràcies per envia-me'l!)

Per fi, al cap d'uns dos mesos (perquè no he tingut gaire temps), ja puc dir que m'he acabat el segon llibre dels Diaris de Vampirs, Conflicte, de la saga de LJ. Smith. Aprofitant les vacances de Setmana Santa he llegit les últimes pàgines que em quedaven.

I és que en aquests últims capítols és on es concentra la trama més decisiva de la novel·la, t'enganxa de tal manera que no pots parar fins a descobrir el final, que et deixa amb unes ganes de seguir amb la història...

Per això diria que les últimes pàgines són les que es llegeixen més ràpid, encara que no vol dir que la resta de Conflicte no sigui interessant: és tan o més bo que la primera part, Despertar.

L'assassinat d'un professor de l'institut de Fell's Church en la festa de Halloween ha generat moltes sospites, i la majoria d'elles cauen sobre l'Stefan, per ser el "nou" i l'"estrany", i perquè ningú el coneix i no és de confiança.

L'Elena sap que ell no és el culpable, sinó en Damon, l'altre vampir, que la té assetjada i vol fer-se-la seva de totes totes. Ella, a pesar de la por que li fa el "germà dolent", lluitarà per defensar l'Stefan, encara que això comporti que la gent de l'institut, que abans l'estimava tant, li giri la cara simplement perquè està de part d'algú que no cau bé.

A més a més, haurà d'evitar que se sàpiga la veritat sobre el seu xicot, perquè ha rebut amenaces d'algú que li va robar el diari personal on havia escrit que l'Stefan era un vampir i que pretén llegir-lo en una festa on hi assistirà tot el poble.

Si encara no heu començat la saga i us crida l'atenció, us animo a que ho feu; si només heu llegit la primera part; quasi que us dic que és obligatori continuar ;P, perquè no us decebrà, al contrari, a mi m'ha deixat molt intrigada per veure què passarà més endavant.

Bona Pasqua!

dimecres, 30 de gener de 2013

Diaris de vampirs I: Despertar



Editorial: Bromera, 2010 (gràcies per l'exemplar!)

M'he començat a llegir la saga de vampirs d'LJ. Smith (convé dir que aquesta és anterior a Crepuscle, d'Stephanie Meyer, perquè com que no és tan famosa, podria portar a pensar que n'és una imitació, però no).
El primer llibre és Despertar, i em dóna la sensació que, en proporció respecte tota la saga, és només una introducció al que serà la història de debò. No té una trama molt intensa, o potser m'ho ha semblat així perquè enganxa i es llegeix molt ràpid.

Bàsicament es presenten els personatges principals:

Elena Gilbert és una noia que viu amb la seva germana petita i la seva tia perquè els seus pares van morir en un accident de cotxe. Molt sociable ella, molt guapa i simpàtica. Fins al moment ha pogut tenir a qualsevol noi als seus peus, però la seva sort canvia quan apareix l'Stefan Salvatore a l'institut: misteriós i molt atractiu, però no li serà fàcil de conquistar. De tota manera, està decidida a descobrir quin és el secret que amaga aquest nou company (ja us el podeu imaginar).

També apareix en Damon, el germà "dolent" de l'Stefan. Entre tots dos s'odien a mort per un conflicte que van tenir al passat i resulta que tant l'un com l'altre volen aconseguir enamorar a l'Elena.

I coneixem també el cercle d'amistats de l'Elena: la Meredith i la Bonnie, íntimes seves; i en Matt, el seu ex-nòvio però amb qui es porta bé.

La protagonista al principi no em queia gaire bé, la veia una mica massa... xula, però al llarg del llibre millora. Els germans Salvatore estan molt bé, cadascun amb el seu encant i les seves coses (perquè sí, a mi el "dolent" m'ha agradat, i potser més que el "bonachón"... l'he trobat molt divertit).

Està cantat que més endavant, la noia haurà de triar entre l'un o l'altre... tinc ganes de continuar amb la saga per veure com acabarà, que promet molt!

Espero poder seguir amb la història, ja us en diré el què.

P.D.: Sento no haver actualitzat el blog durant tant de temps. Tinc ressenyes pendents!

dimecres, 26 de desembre de 2012

Erebos
















Editorial: Alfaguara, 2011

Feia temps que volia llegir Erebos, d'Ursula Poznanski perquè realment la sinopsi em cridava l'atenció i estava molt recomanat però no ha estat el que m'esperava. M'ha agradat, però me l'imaginava millor.

En un institut de Londres hi circula un CD misteriós. A Nick Dunmore, el protagonista, li arriba a les mans el que descobreix que és un videojoc de rol (Erebos) amb tres regles: quan es juga s'ha d'estar sol; només hi haurà una oportunitat ("una vida") i el seu contingut és secret, no se'n pot parlar i menys amb els que no formen part d'aquest món virtual.

És molt addictiu i, per anar pujant de nivell, el jugador ha d'anar complint uns encàrrecs que el joc li mana. Aquests poden ser des de fer unes fotos a un desconegut fins a manipular els frens d'una bicicleta per a que el propietari tingui un accident.

Si no hi estàs d'acord, estàs expulsat d'Erebos.

Però, qui aconseguirà què amb aquestes missions? Qui s'amaga darrere aquest videojoc que està tornant boja a tanta gent?

Això és el que volen descobrir Nick i uns quants personatges més que estan en contra d'aquest món, però pot ser molt perillós. Perquè Erebos vol matar.

Al principi el ritme del llibre era una mica lent, se'm feia pesada tanta narració del videojoc per part de Sarius (el personatge que crea Nick) i m'avorria una mica, era repetitiu. Cap al final, quan el protagonista es posa a investigar amb Emily (una amiga seva) i Victor (un expert en videojocs), ja m'ha enganxat més.

També trobo que hi havia massa personatges, tant en la realitat com en el món virtual, i això et desorientava. Però els principals estan ben construïts.

Per mi el millor ha estat el procediment de l'autora per anar desenllaçant el gran nus de la història, que no era fàcil, perquè hi ha moltes pàgines, però ho ha anat desenvolupant molt bé (donant pistes per al final resoldre-ho tot).

Potser era jo que m'havia fet masses il·lusions per això m'ha decebut una mica, però no deixa de ser una bona lectura.

Bones festes!

dimecres, 5 de desembre de 2012

Play
















Editorial: Bromera (gràcies per l'exemplar!)

He trigat un mes exacte en llegir-me aquest llibre, però no pas perquè no m'agradés (m'ha encantat), sinó perquè entre els exàmens i tot això no he tingut gaire temps. Però m'ha agradat molt.

No havia llegit res de Javier Ruescas però aquesta no serà l'última cosa que llegeixi d'ell. En part perquè crec que hi haurà continuacions de Play, doncs no pot acabar així: el final queda tancat però dóna pas a una continuació.

En Leo té vint-i-un anys i és un noi sociable, extrovertit i amb moltes ganes de donar-se a conèixer. El món de les superestrelles l'atrau, no pas com al seu germà Aaron, de disset anys, que és tímid i reservat.

Al primer li arriba una oportunitat que no pot desaprofitar si es vol fer famós: descobreix a l'ordinador del seu germà uns quants videos d'ell cantant. I com canta! Per això, sense demanar-li permís, s'aprèn les cançons de memòria, es grava fent playback, obre un compte al YouTube amb el nom de "Play Serafin" i penja els nous vídeos allà. El canal no para de rebre visites i es fa molt popular, i l'Aaron s'acaba assabentant per part dels seus companys d'institut del que ha fet en Leo.

En un principi s'enfada, però després accepta tirar el pla endavant perquè té l'esperança que Play Serafin el porti a la Dalila Fes, la noia de la qual està enamorat i que anava al seu institut fins que li van proposar d'interpretar el paper de Castorfa (un personatge conegut) en una pel·lícula americana.

A més a més, una empresa de Nova York, Develstar, que prepara superestrelles per a que triomfin en el futur, també s'ha interessat en els dos germans madrilenys. Si acceptessin el contracte, serien més a prop de la Dalila...



El llibre m'ha enganxat, no hi ha cap moment en què m'hagi avorrit. La trama era fresca i diferent. Els narradors són en Leo i l'Aaron, es van alternant. Al principi de cada capítol, ja que va de músiques, hi havia fragments de cançons en què la lletra anava relacionada amb el que estava a punt de passar. Això m'ha agradat.

No sabria dir quin dels dos germans m'agrada més. Al principi preferia l'Aaron, doncs el gran em semblava massa arrogant i cregut, però he notat que l'altre també era massa insegur i a vegades li faltava iniciativa. Em quedaria amb un entremig, tot i que a la seva manera, tots dos es fan estimar. I al final del llibre canvien, es fan més grans a causa de l'experiència que han viscut.

La temàtica: amor i esforç, bàsicament, amb una dosi d'humor. El recomano moltíssim. 

(Aquesta és la web de la novel·la i si cliqueu aquí anireu a parar al canal de YouTube dels germans Serafin, on hi podreu escoltar algunes de les cançons que han interpretat).

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Mecanoscrit del segon origen




Editorial: Edicions 62. Col·lecció El Cangur.

Si no hagués estat un llibre obligatori, l'hagués abandonat a mitja lectura. El mecanoscrit del segon origen, un clàssic de Manuel de Pedrolo, no m'ha agradat en absolut, ho sento.

Un dia, l'Alba veu que un nen del seu poble, en Dídac, s'està ofegant al riu. Es capbussa a salvar-lo i quan surten de l'aigua, veuen que uns platets voladors han sobrevolat Benaura i ho han arrasat tot.

D'aquesta manera es destrossa el planeta, i queden com a únics supervivents ells dos: "una noia de catorze anys verge i bruna" (segons l'escriptor) i un nen negret.

A partir d'aquí, tota l'estona és el mateix: arreu on van hi troben cadàvers, runes... una tragèdia. S'ho han de fer com puguin per sobreviure, trobar menjar, roba, un lloc per viure que estigui en condicions...

La història que s'explica dura uns tres o quatre anys. Haurien de passar moltes coses, però a mi m'ha semblat que l'autor es recreava massa donant detalls sobre com cultivaven mongetes o com cuidaven les gallines, per exemple. M'ha semblat repetitiu, que li faltava acció. I el que m'ha fet ràbia és que jo esperava el motiu pel qual el món s'hagués acabat així de sobte, però el llibre no ho diu. Igual que no explica tampoc d'on ve un extraterrestre que troben... d'aquesta part, se li podria haver tret més suc.

La veritat és que no m'imagino a mi quedant-me sola al planeta, i déu n'hi do com se'n surten els dos protagonistes, però hi ha moltes seqüències per patir una estona.

És una història de ciència-ficció, superació i amor, doncs els dos nens passen de ser com germans a amants (quina altra opció tenien per perpetuar l'espècie?). I això és el que més m'ha agradat del llibre, la relació entre l'Alba i en Dídac. Sort que s'estimaven, perquè si no...

Però tot i alguns punts bons, no m'ha agradat tant com diu alguna gent que l'ha llegit. L'he trobat més aviat pesadet. Però per gustos els colors.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

La lluvia de París


















Editorial: Anaya, 2000

La lluvia de París és la tercera part de la trilogia de Getafe, de Lorenzo Silva. No he llegit els dos llibres anteriors però aquesta ens l'han fet llegir al cole i suposo que és d'aquelles col·leccions que tant és l'ordre en que llegeixis els títols, perquè jo aquest l'he entès bé sense conèixer els llibres precedents.

L'explica la Laura, una noia normal i corrent de setze anys, que té dues amigues: la Irene, que és molt intel·ligent i estudiosa; i la Silvia, que és realment la protagonista. La noia més bonica del barri de Getafe on viuen ha estat seleccionada per ser l'actriu principal d'una pel·lícula de producció francesa.

La fan anar a viure una temporada a París, ella sola, mentre facin el rodatge. Li sap greu deixar el lloc on sempre ha viscut i les seves amigues enrere, però no vol desaprofitar l'oportunitat de triomfar. Així que se'n va a viure a un apartament a deu minuts de la Torre Eiffel amb una companya de la pel·lícula, l'Ariane, una noia amb una personalitat molt estranya; i el seu germà Eric, un noi enigmàtic que es mor de ganes per conèixer. Durant les primeres setmanes viu un somni fet realitat; però al cap d'un temps la cosa es comença a torçar i descobreix que en el món del cinema no tot són flors i violes com ella s'havia pensat.

Tot això que viu ho explica a les seves amigues a través de cartes, que es reprodueixen paraula per paraula en el llibre i dóna consistència a la història. Potser per això m'ha semblat que hi faltava una mica d'acció, que no hi havia "chicha", he trobat a faltar més diàlegs, i no pas llegir com li semblava de meravellosa la seva feina a la protagonista (i després, com ja no tant).

El que més m'ha agradat és el personatge de l'Eric i de l'Ariane. Ell molt atent i dolç sota una faceta distant i ella, bastant rara. Amb una filosofia de vida que va explicant i que és interessant de descobrir.

No és un llibre fantàstic però la idea és original i els personatges, molt ben fets.

Promise




Editorial: La Galera, 2012. Col·lecció Lluna Roja.

Disculpeu perquè feia molt de temps que tenia pendent la ressenya d'un llibre que m'ha semblat molt bonic: Promise, de Wendy Wunder.

M'esperava un argument diferent. Potser una mica més dramàtic, però ha resultat ser una història amb humor   per dissimular una mica la situació trista que vivia la protagonista i la seva família.

La Campbell viu amb la seva germana petita (Perry), la seva mare i l'amic de la mare a Disneyworld, a Orlando (la seva mare i el seu padrastre treballen de ballarins al parc). Ja fa temps que té càncer i tots els metges la donen per perduda, però hi ha algú que li recomana que vagi a viure a Promise, un poble que fa miracles. Ella no creu pas que sigui veritat, però per provar-ho tampoc li passarà res.

Així que arriben a Promise, coneixen un noi, l'Asher, que els ofereix una casa enorme i sense haver de pagar-li res (primer miracle?). De seguida fan amistat amb ell i a mesura que va passant el temps la Campbell fa amics, treballa en una clínica veterinària, s'enamora... en fi, aprofita per fet tot allò que li agradaria abans de morir. Està decidida a ser feliç per la resta de la seva vida. Fins i tot sembla que l'estada en aquell poble misteriós li va bé per millorar la seva salut.

No hi ha gaire més per explicar, doncs el llibre només parla de la vida i els problemes d'aquesta noia. Ella no està gaire esperançada, és racional i al principi creu que a Promise hi perdrà el temps. A vegades sembla una mica antipàtica amb la gent que la intenta ajudar, però quan es queda sola es veu atemorida i feble. Tot i això, li acabes agafant afecte.

L'Asher, que també és un personatge important, és molt amable i carinyós i fa el que pot per ajudar mare i filles.

El desenllaç i el final de la història és el que havia de ser.

És un llibre bonic, que emociona. En el fons una mica trist, però sense fer-se insuportable gràcies als seus molts punts divertits que el converteixen en una novel·la fresca i diferent.